Solstici d’estiu 3

Rafel Serra, Encarnació Quetglas i Òscar Bagur Foto: Miquel Fèlix. Ultima Hora.

 

Òscar Bagur, poeta

El fragment del diàleg suara transcrit pertany al llibre Franny i ooey, del novel·lista J.D. Salinger, i estic segur que n’Òscar Bagur, aquest poeta maonès jove (però no novell, car ja té un llibre publicat i premiat) comparteix amb Salinger el que entén per poeta, o sigui, un creador. Bé és ver que l’americà no s’hi ha esforçat gaire, a l’hora de definir. I, d’altra banda, què és allò d’“alguna forma de bellesa”? Certament, ambigu; d’àmplia interpretació. Però així deu ser l’art.

Aquest autor, n’Òscar Bagur, que ha emprès amb fermesa el camí de poeta, manifesta tenir una cura primmirada pels mots, als quals sotmet a l’anàlisi per observar-ne llurs formes, per esprémer-ne llur potència significativa i llurs ressonàncies. Per açò, probablement, l’estudiant va optar per la filologia, que és el born per on campa l’estrenu cavaller i on s’ensinistra, en les hirsutes arts de manejar les pacífiques i a la vegada més feridores armes, els mots. Tirant al blanc del paper de les lletres de traça segura, confia empescar “artísticament allò real i allò desitjat per tal de crear-ne una emoció”. Activitat que no és cap negoci (vam-ell-ara!) ni cap substitutiu de compromís polític. Ni de noves! Però, sens dubte, és una ocupació que li permet, a n’Òscar, donar resposta convenient a tantes “Lletres de Batalla”, signades per dracs horrorosos, perverses fetilleres i malignes cavallers, que la malastruga realitat del plom li envia, tot reptant-lo al camp de l’honor per combatre el tort o la injustícia.

Empeder del mal de lletra, més tost lletraferit, llig, doncs, i escriu la vida, per plaer i per pruïja, una necessitat induïda en el temps d’estudi i d’aproximació als clàssics. Així, per contagi, se li ha anat encomanant la malaltia. L’amic Òscar diu que ho fa com qui neda (natura d’home d’illa); però, més viu que un cove d’alatxa, no es deixa embolicar dins les xarxes de les tècniques (la mètrica, la rima, el dallonses de l’ham poètic,el sursum corda...), sinó que ell opta per espais de llibertat i potser fins i tot per la paraula viva. Que tot plegat té avantatges i inconvenients: ja s’ho farà en ser major d’edat sintàctica!

Atenció a aquest al·lot menorquí, que, mà a l’arjau, navega ardit pels mars del món cercant inflar el velam d’oratge o de poesia. Solca que solca el temps, ell vol i dol i va creant quelcom així com formes belles. “Al capdavall, l’únic que ens cal és trobar-nos enmig de situacions que ens treballen i que, de tant en tant, ens col·loquen davant les coses immenses i naturals” –aconsellava el poeta Rilke a un jove col·lega en la darrera de les famoses “Cartes”. I a continuació afegia: “També l’art és solament una forma de viure”.

Joan F. López Casasnovas

Estava escrivint i el darrer vers
m’ha caigut a la mar.
Des del penyal puc veure
on l’horitzó comença
i on acaba la vorera
de la platja petita
de sorra torrada
on el tronc d’un arbre descansa,
sense arrels, sens aigua.

escolta’l

I

Desfer el temps
per tornar a cosir
el dia i la nit
amb fil d’alegria
que brolla del pit,
amb l’agulla cremant
pel foc de l’amor
que no s’apaga sinó brusta
amb l’aigua de cel
que molt
             suaument
                           cau

escolta’l

II

Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir

escolta’l

III

S’adorm la nit,
sense llençols,
despertarem amb l’alba,
i ens colgarà de llum

escolta’l

Com m’agradaria d’escriure proses blanques de la mar. Obert als velams del port cercaria la redossa d’un matí encalmat. Ple de blau de cel i de mar, viu de sol i de sal, despertar i trobar serena a l’arjau. I a banda i banda de la mar, una barca i una vida que festegen mig ballant. L’argent del blau llambrant ja no m’enlluernaria, car en una clara nit d’estels hauria calamullejat els ulls per poder tornar a mirar el teu cos de velam, blanc entre el blau, extasiat de pau.

escolta’l

Trauré les hores al pati
i deixaré que el sol les assequi;
després en faré oli,
que serà de fragància agraïda,
i, per nosaltres, una animeta hi cremaré.

escolta’l

I tornaràs als mites
quan se n’haurà anat;
i tota partida serà principi
en el camí del que no entendràs

escolta’l

No escriuré cap tanka
perquè les tanques m’escriuen el camí.

escolta’l

T’han cridat pel balcó
però el teu cos no reacciona;
els ulls caminen
i camina el cos cap a la mort.

escolta’l

Voldria pensar-te i heure’t
en un mateix instant
assajant d’escriure mots i versos
en la difícil pell acariciada.

escolta’l