La difícil pell acariciada

A na Marta

Els amors fan l’amor, les històries la història
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

La nit era ampla
i sota ella
havia
un mar de llàgrimes.

Els cristalls humits d’enyorança
que havia
sota ella
eren amples com la nit.

Estava escrivint i el darrer vers
m’ha caigut a la mar.
Des del penyal puc veure
on l’horitzó comença
i on acaba la vorera
de la platja petita
de sorra torrada
on el tronc d’un arbre descansa,
sense arrels, sens aigua.

Nafrat de pensament
ens cerc en la nit.
Passen les llunes,
i jo amb l’esguard trist.

Nafrat de pensament,
mentres arriba el matí,
el vent s’encalma,
i jo amb l’esguard trist.

Quan plou de nit a la mar,
quan la mar plora de nit,
les teves besades vénen
i se’n van i tornen;
i patró del vaixell del desig
solc la mar
amb estels a popa i a dalt.

Voldria pensar-te i heure’t
en un mateix instant
assajant d’escriure mots i versos
en la difícil pell acariciada.

I

Desfer el temps
per tornar a cosir
el dia i la nit
amb fil d’alegria
que brolla del pit,
amb l’agulla cremant
pel foc de l’amor
que no s’apaga sinó brusta
amb l’aigua de cel
que molt
             suaument
                           cau

II

Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir

Com m’agradaria d’escriure proses blanques de la mar. Obert als velams del port cercaria la redossa d’un matí encalmat. Ple de blau de cel i de mar, viu de sol i de sal, despertar i trobar serena a l’arjau. I a banda i banda de la mar, una barca i una vida que festegen mig ballant. L’argent del blau llambrant ja no m’enlluernaria, car en una clara nit d’estels hauria calamullejat els ulls per poder tornar a mirar el teu cos de velam, blanc entre el blau, extasiat de pau.

                                        de viure
                  el meu goig          com la música
Ara puja         que s’enlaira
la seva sina

Sembraré les mans
en el teu desig,
faré del teu goig
un nou món pels dos.

Hem tornat d’aquells moments
i ens costa allunyar-nos
d’una posta de sol,
encarats al vent,
cor-amatents.

Trauré les hores al pati
i deixaré que el sol les assequi;
després en faré oli,
que serà de fragància agraïda,
i, per nosaltres, una animeta hi cremaré.

I tornaràs als mites
quan se n’haurà anat;
i tota partida serà principi
en el camí del que no entendràs