2002, una antologia de joves poetes menorquins

Currículum
Òscar Bagur i Martínez va néixer a Maó el 1975 i actualment cursa la llicenciatura de filologia catalana a la Universitat de Lleida. En l’àmbit acadèmic s’ha interessat per l’onomàstica, en especial la toponímia, i per la literatura popular. Ha realitzat tasques editorials per l’Institut Menorquí d’Estudis; ha transcrit, juntament amb na Marta Villalonga, les traduccions d’Antoni Febrer i Cardona de les obres De Senectute i De Amicitia de Ciceró de la que Maria Paredes i Amadeu Viana preparen l’edició; i ha estat comissari, amb Ramon Sistac, de les I Jornades d’intercanvi cultural entre les terres de Ponent i Menorca. “De Fraga a Maó: eix d’una cultura”, que es realitzaren a Lleida el 17 i el 18 de novembre del 2000, i a Menorca, el 24 i el 25 del mateix mes i any.

En l’àmbit literari va guanyar el Primer Premi Sant Jordi per a l’alumnat de 3r i COU de l’IB Joan Ramis i Ramis de Maó els anys 1995 i 1996, i el IV Primer Premi de Poesia de la Universitat de Lleida de 1997, amb La difícil pell acariciada, que es va editar el 1998 per la mateixa universitat. Ha participat en les edicions col·lectives Solstici d’Estiu III, de la Fundació Àrea de Creació Acústica de Búger (Mallorca, 2000), i la carpeta de litografies 7 i 7 d’Edicions 6a Obra Gràfica (Palma de Mallorca, 2000). També és cofundador, amb Marta Villalonga, d’Alfonduco Edicions el febrer del 2000, la primera editorial electrònica menorquina. I en l’àmbit musical, per bé que fa temps que no el conrea, ha donat diversos recitals com a cantautor els anys 1994-1996.

Poètica
Quan se’m va demanar que escrivís una poètica per a aquesta edició, vaig pensar dues coses: que jo no era ningú per escriure coses tan importants que d’altres ja havien escrit, i bé; i que hi hauria de pensar bastant, cosa que no em vindria malament. Si no hi havia pensat abans és sobretot perquè la meva relació amb la creació poètica és més puntual que constant; no som un poeta de ver, com aquells a qui els crema el seu foc. A jo m’agrada escriure quan trob coses que m’agradaria dir, i dir-les com vull, sense masses paraules però ben triades, perquè me cansa llegir poemes llargs, i en vers lliure, més propi als ritmes d’aquests temps. Tampoc seguesc cap mètode i, encara que soni tòpic, escric quan un poema em ve al cap, normalment tot fet. Hi ha qui m’ha dit que som un romàntic de la paraula viva, ni ho neg ni ho pretenc. Escric com qui neda, quan vol i per plaer. I si un dia em du més penes que alegries em donaré de baixa d’aquest sindicat.

Estava escrivint i el darrer vers
m’ha caigut a la mar.
Des del penyal puc veure
on l’horitzó comença
i on acaba la vorera
de la platja petita
de sorra torrada
on el tronc d’un arbre descansa,
sense arrels, sens aigua.

Quan plou de nit a la mar,
quan la mar plora de nit,
les teves besades venen
i se’n van i tornen;
i patró del vaixell del desig
solc la mar
amb estels a popa i a dalt.

Voldria pensar-te i heure’t
en un mateix instant
assajant d’escriure mots i versos
en la difícil pell acariciada.

I

Desfer el temps
per tornar a cosir
el dia i la nit
amb fil d’alegria
que brolla del pit,
amb l’agulla cremant
pel foc de l’amor
que no s’apaga sinó brusta
amb l’aigua de cel
que molt
suaument
cau

II

Brodar un llençol
sens mida ni patró
on colgar-nos tots dos
passant la nit i el jorn
desfent el temps
per tornar-lo a cosir

III

S’adorm la nit,
sense llençols,
despertarem amb l’alba,
i ens colgarà de llum

Sembraré les mans
en el teu desig,
faré del teu goig
un nou món pels dos.

Hem tornat d’aquells moments
i ens costa allunyar-nos
d’una posta de sol,
encarats al vent,
cor-amatents.

Trauré les hores al pati
i deixaré que el sol les assequi;
després en faré oli,
que serà de fragància agraïda,
i, per nosaltres, una animeta hi cremaré.

I tornaràs als mites
quan se n’haurà anat;
i tota partida serà principi
en el camí del que no entendràs

Si la mar fos dona,
jo m’hi casaria,
encara que sabés
que un dia em trairia.

Lluny del port i del far
amb ella jo aniria,
davall tots els estels,
i jo la besaria.

Si la mar fos dona,
jo m’hi casaria.
Tindríem fills i filles
i el vent se’ls enduria.

Si la mar fos dona,
si jo fos mariner.

Ha plogut terra
i m’ha tenyit el cor
el tornaré a posar
davall l’aixeta del temps
i l’eixugaré al sol dels llits.

Ton cos: viola,
els meus dits el recorren,
cadenciosos,
i monòdics en treuen,
de cançons, la més bella.

Mia eoniotita ke mia mera
THÉO ANGELOPOULOS

Un cor pàl·lid
vermellós ahir.
Les dèries d’un vell
cercant un infant.

Alexandre, has fet tard.

Torna a la platja
si vols la resposta.
El temps és una
condemna perpètua.

Alexandre, has fet tard.

inèdit