Música

Cançó de les “Fromajadas”
Recollida per Alton C. Morris el 25 de juliol de 1939 a Sant Augustí, Florida (St. Johns County). Cantada per Stella Burke, amb presentació de Carita Doggett Corse, té una durada de 4 minuts i 36 segons. [Florida Folklife from the WPA Collections]

Fromajadas (mp3 812Kb)

Cançons meves
Aquestes són els poemes que he musicat i cantat. En podeu escoltar dos en mp3. Són temes enregistrats en directe a Poesia Oberta, I.E.S. Joan Ramis i Ramis de Maó, el 12 de juny de 1996. Sigueu benevolents!

Com una vela... (1.9Mb)
Aiguamarina (1.9Mb)

II
Damià Borràs (Maó, 1957)

Et dic adéu, vell faroler del meu oracle,
tu ja no em cals aquesta nit en les tenebres:
a les palpentes no desig empaitar joies
i, expert mussol, sé caminar dins fosca amarga.

Et dic adéu, savi fecund, mestre de nafres,
tu m’has guiat aprofitant malastrugances
entre els rocams dels bells siurells que me cantaren
les aventures, dolces, de les verges.

Et dic adéu, home de bé, company de lladres,
lladres d’amor i de jardins de fruita verda:
fuig del silenci teu que avui m’angoixa,
car hi ha un silenci nou que m’assadolla.

Et dic adéu, oh vell company.

Company de nafres!

XVI
Damià Borràs (Maó, 1957)

Blanc de velams al port
i solitud en l’estança on,
arraulit, esguard el silenci
on escriure l’adreça
dels meus delers
que s’enlairen,
tímids, envers el temps
del teu cos i de l’espera.
Tu t’apropes lentament 
dins la murtra, isarda,
dels somnis
                    amb el silenci,

esbelt, dels teus ulls amarats
de vent i argila
i un posat, segur,
que el las em trenca.
Aleshores esdevens adreça
i jo rest, solitari, a l’estança.

Voldria ser, també, un mestre d’aixa...
Damià Borràs (Maó, 1957)

Voldria ser, també, un mestre d’aixa
per a bastir amb amor un bell navili
de ferm timó i arjau dolç i fiable
i d’una quilla molt profunda i decidida. 
Navegaria amb ell per mars prou oceanes
aturant-me, sovint, en benvolgudes cales
per a beure el vi dels ports mediterranis
i el suc meravellós de tendres escopinyes
que a l’aguait estan, del nauta, ai, a la riba.

Descobriria el plaer de destruir la toponímia
en intentar nous noms
                       i a cada roca
hi deixaria una orquídia blanca i rosa
i a cada bord hi penjaria recordances
com a oriflama de salobre i marinada.

El temps és cruel, però, i maligne
i esdevé, lentament, Penèlope moderna
i teixeix i desteixeix a destralades
el bell velam que voldria per ma barca.

COM UNA VELA...
Gumersind Gomila (Maó 1906 - Perpinyà 1970)

La vela negra de la nit,
un vent de somni i de neguit,
i jo de res i jo d’oblit,
com una vela...

Fa caure perles el mussol.
I jo de res, i jo tot sol,
i jo e pobre gira-sol,
com una vela...

Si l’àngel ve, què li diré?
Vindrà de fosca de carrer.
Quan ell vindrà, jo partiré
com una vela...

Com una vela de neguit,
meitat de res, meitat d’oblit...
Me’n vaig pel mar de l’ampla nit
com una vela...

LA LLAR
Gumersind Gomila (Maó 1906 - Perpinyà 1970)

A la ciutat alegre de Maó,
la meva ciutat blanca,
veuràs a cada casa dos forats
amunt de la façana,
on el paleta penja la bastida,
amor de cordes clares.

És el lloc on, cada any, les orenetes
van a refer llurs nius i llur estada.
Cada casa en té dos,
i les dels rics
en tenen tres i quatre. 

Dos en tenia, dos, la nostra,
ni baixeta ni alta...

NOSTÀLGIA
Gumersind Riera (Fornells 1909 - Barcelona 1990)

Era una imatge senzilla
que jo havia modelat:
un poquet d’aigua, una vela
i en el fons, un poble blanc.

Era una imatge d’arena.
A l’instant,
se m’ha desfet com un somni,
se m’ha desfet a les mans.

VULL QUE M’ENTERRIN ACÍ
Gumersind Riera (Fornells 1909 - Barcelona 1990)

Vull que m’enterrin ací,
de cara a la tramuntana,
vora aquesta arena groga,
sota aquestes aigües blaves.

Vindré amb les dues mans buides
—nua l’ànima—.
Vull confondre’m
amb les aigües
com una espurna de llum
o un esquitx d’escuma blanca.

ECO
Joan Brossa (Barcelona 1919-1198)

A Maria-Lluïsa Palau

—Explica’m, tu, què és el sol.—El sol.
—Explica’m què és la lluna.—La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

—I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes.

—I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l’ombra xinesa?
Digues: i el món? I l’home?
                                          —Heus aquí
l’última forma de la saviesa:
Mira’t a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.

MEDITACIÓ ÚLTIMA
Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929)

Ara és l’hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.

Ara és l’hora de dir,
ara és l’hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l’església
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.

Ara és l’hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.

Ara és l’hora de dir,
ara és l’hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l’essència mateixa del poble
indestructible.

ILLA DESERTA
Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

Illa sola amb el vent!
Vent més profund que l’aigua:
semblen dormir-hi mons
errabunds que ens reclamen.
Mentre els ulls no cloem,
només terra inhumana
ens acull; dintre els ulls,
l’illa deserta és pàtria.
Nàufrags de cap vaixell,
haurem de fer-hi estada,
nus, amb el sol delit
de l’ànima salvant-se.
Pobres de cap tresor,
enfondirem les balmes
del bes, i els mots daurats
del qui admira i parla.
Vivents de cap futur,
recorrerem les platges
pures i els fers morrots,
cercant una esperança.
Però serem del vent,
servint, sense adonar-nos-en,
el seu aeri pas
i el crit que a penes danya:
vesprals amb ell, enduts
damunt l’estesa amarga;
marins amb ell, tornats
al penyalar implacable,
sol, on l’amor no riu,
només creix i s’exalta
i construeix ciutats
amb somnis arrencats
al fons perdut dels aires.

AIGUAMARINA
Josep M. de Sagarra  (Barcelona, 1984-1961)

Voldria, ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala,
i no mudar-me del lloc 
platejat d’aquesta cala;
i encendre el foc 
del pensament que vibra,
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem,
i en la fusta de l’escalem.

I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles,
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment,
i aquesta mica de vent,
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.

MONÒLEG DEL VELL TREBALLADOR
Celso Emilio Ferreiro (Celanova, Ourense, 1912 - Vigo 1979)
Traducció de Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, 1925-1993)

Ara jo prenc el sol. Però fins ara
treballà cinquanta anys sense assossec.
Menjava el pa suant dia per dia
en un treball sens pausa.
Vaig desprendre el meu temps amb el jornal,
primavera passà, vingué l’hivern.
Al patró vaig donar la flor del meu esforç,
la meva joventut. Jo no tinc res.
El patró s’ha fet ric a compte meu,
a compte seu jo m’he fet vell.
El patró m’ho deu tot, si es pensa bé.
Res no li dec,
ni tan sols aquest sol que jo ara prenc.

Mentre que el prenc, esper.

Els sants innocents a la Mina
Jordi Gabarró (Barcelona?, ?)

Ets
un drogoaddicte
de 10 anys

i sembla
que en tinguis
50

i saps
que tot
és mentida

i tens
marcat
el destí

i robaràs
al veí

i esdevindràs
assassí

i contrauràs
la SIDA

i mai
no podràs
complir

els 20
anys
primers
de vida