• Festival de Música de Maó
• Temporada de concerts
  • — Temporada 50 (I)
  • — Temporada 49 (II)
  • — Temporada 49 (I)
  • — Temporada 48 (II)
  • — Temporada 48 (I)
  • — Temporada 47 (II)
• Orquestra de Cambra
  Illa de Menorca
• Història de l'entitat
• Socis
• Contacte
• Enllaços

Patrocinadors

www.illesbalears.es

Amb la col·laboració de

Presentació

Presentació

Joventuts Musicals de Maó inicia la seva Temporada de Concerts de Tardor amb un concert excepcional més propi del Festival d’estiu i que celebrem aquest setembre per motius d’agenda dels artistes, ja que acaben d’enregistrar a Londres el programa del concert que ofereixen a Maó. Dos instrumentistes de notable prestigi internacional, el violista Ashan Pillai i el pianista Michael Endres, que ens oferiran un programa romàntic amb algunes obres cabdals del repertori per viola i piano, amb la inusual inclusió dels sis nocturns Op.186 de Kalliwoda que repartits entre les dues parts, acompanyaran a les cèlebres sonates de Schubert i Brahms.

Johann Wenzel Kalliwoda va néixer a Praga l’any 1801 però visqué la major part de la seva vida professional a Alemanya, on exercí com a compositor, director i virtuós violinista. De la seva ampla producció, actualment només es toquen unes poques peces, havent quedat la resta en l’oblit per ser considerades “massa populars”. La seva música reflexa les tendències romàntiques de l’època, però els seus Nocturs opus 186, que s’han guanyat per dret propi un paper destacat en el repertori per viola, són tota una font inesgotable d’inspiració amb ritmes enganxosos i belles melodies pròpies d’un compositor de qualitat indiscutible.

Franz Schubert tenia 27 anys quan, el novembre de 1824, va escriure la seva última sonata publicada, la Sonata en la menor per Johann Georg Staufer’s que acabava d’inventar l’arpeggione, un instrument de corda fregada similar a una guitarra però tocada amb un arc de violoncel. Actualment s’ha convertit en una de les peces més cèlebres del repertori de violistes i violoncel·listes, tant per la seva qualitat musical com per la gran inspiració de tots els seus temes, que fan que sigui un veritable plaer tant la seva interpretació com la seva audició.

Cap el final de la seva prolífica carrera, Johannes Brahms es sentia força satisfet de la seva producció. “Ja he treballat prou, ara li toca a la gent jove agafar el relleu”, havia escrit. Però les seves energies es van recuperar temporalment arran de l’admiració que professava per la manera de tocar i la meravellosa sonoritat de Richard Mühlfeld, clarinetista principal de l’Orquestra de la Cort de Meiningen. Per ell Brahms composà el seu Trio op.114 per clarinet, violoncel i piano i el Quintet per Clarinet op. 115 entre els anys 1891 i 1892. Dos anys després, en l’estiu de 1894, Brahms composà les seves últimes obres de cambra, les dues sonates op.120 (nº1 en Fa menor i nº2 en Mi belloll major) per clarinet o viola i piano. La primera interpretació privada d’aquestes sonates la feu el propi Brahms amb el clarinetista Münlfeld en presència de Clara Schumann i Joseph Joaquim, que li demanà que fes també una versió per a violí. Brahms participà també en la primera audició pública d’aquestes sonates, la qual cosa confirma la gran estima que tenia per aquestes obres. El propi Brahms feu algunes modificacions en la versió per viola, afegint passatges amb dobles cordes i canviant alguns registres per afavorir-ne la sonoritat, i malgrat la versió no l’acabà de deixar satisfet del tot, aquestes sonates són una de les pàgines més belles escrites mai per aquest instrument.