Orquestra de Cambra Illa de Menorca

Temporada 2010

4a producció

 

Introducció a l'obra

Descarregueu-vos el dossier de l'obra

“Transatlàntida”, l'obra que vindreu a veure al teatre, és un conte cantat, el que anomenam en música UNA CANTATA*. I és una cantata infantil, és a dir, adreçada especialment al públic infantil.

Narra la història d'una formiga que, a través d'un viatge transatlàntic, descobreix amb meravella, la relativitat de les coses del món. Una formigueta, lletraferida i curiosa que descobreix el món i moltes coses en un viatge ple de riscs i sorpreses, sempre sota l'estela de l'Atlàntida verdagueriana.

La faula de la petita formiga té més d'una lectura: a primera vista, les diferències entre les persones, entre les cultures, no ho són tant si fugim de la ignorància; una lectura més profunda ens descobreix que res és el que sembla, que tot depèn des d'on es mira. Un pomer pot ser un eixam de planetes orbitant lentament; l'oceà, un abisme insondable i una gota en un got.

Aquesta cantata va ser encarregada a Miquel Desclot (escriptor i poeta) i a Baltasar Bibiloni (compositor i músic) pel Secretariat de Corals Infantils de Catalunya (SCIC) amb la intenció de commemorar, l’any 2002, el centenari de la mort de Jacint Verdaguer.

L’SCIC es va fundar l’any 1967, i cada cinc anys estrena una cantata omplint el Palau Sant Jordi de Barcelona. A més de coordinar les activitats de les corals que en formen part, fomentar la pràctica del cant coral, vetllar per la seva qualitat, i ajudar que la música sigui un element fonamental en la formació dels infants, l’SCIC s'encarrega també d'impulsar la creació de repertori nou -especialment de cantates- i també de cançons noves i harmonitzacions de cançons populars. L’SCIC ha encarregat nombroses cantates a diversos compositors catalans, i les ha estrenades a les seves trobades. D’aquesta manera, ha creat un arxiu de repertori, que és a la disposició de les corals i directors (federats o no) i que constitueix un fons molt valuós.

 

Transcipció del conte

CANÇÓ 1: UNA HISTÒRIA US CANTARÉ

Aquesta és, en efecte, la història d'una formiga, tot i que hauria hauria pogut ser molt bé, la d'una fulla o la d'una pedra. La formiga Que, la nostra protagonista, habitant de la vinya Grossa, era sens dubte la formiga més llegida de tota la història formiguera. La seva amiga Piga, posem per cas, era molt llesta, però la veritat és que no havia llegit ni la meitat que ella.

La formiga Que s'entusiasmava amb les aventures del cavaller Tirant lo Blanc, s'entristia amb la tràgica cançó del comte Roland, vivia impressionada per l'heroica lluita entre Aquiles i Hèctor, s'encuriosia amb la inacabada història de Perceval, s'entendria amb els amors de Tristany i Isolda i plorava amb els de Romeu i Julieta. De manera que, a través de les seves nombroses lectures, la vida de la formiga Que era d'una riquesa envejable.

Doncs vet aquí que una vegada va llegir el poema L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, i va quedar profundament impressionada per la història tràgica d'aquell continent que les aigües atlàntiques havien engolit sencer, amb la seva gent, amb els seus arbres, amb els seus animals, amb els seus amors, amb els seus neguits. Quan la formiga va saber que Verdaguer havia madurat el seu poema durant els anys que va passar com a capellà dels vaixells d'una companyia de viatges transatlàntics, també ella va tenir ganes de conèixer aquell misteriós oceà Atlàntic que guardava, al fons de les entranyes, tot un continent d'un altre temps: la terra dels atlants, la mítica Atlàntida. Però, com que allò només es podia fer viatjant per les ones atlàntiques, calia agafar el farcell, deixar la Vinya Grossa i emprendre el camí del mar.

Sense pensar-s'ho dos cops, la formiga Que s'acomiada de la seva amiga Piga i, amb el farcellet a l'esquena i L'Atlàntida en edició de formiga sota el braç, emprèn la caminada cap al mar. Així començava la seva expedició a Amèrica, per damunt l'enfonsada Atlàntida.

CANÇÓ 2: A AMÈRICA

El primer entrebanc de l'expedició era que ella no havia vist mai el mar, i que ni tan sols sabia on queia. Es podria pensar que era una bona imprudència de marxar a la babalà d'aquella manera, però la Que confiava en el seu propi instint i en les seves coneixences.

Surt, doncs, del cau, ensuma l'aire i emprèn el camí de l'aigua. Camina que caminaràs, al cap d'una estona Que ja es trobava a l'entrada d'una espessa selva verda, on el sol -amb prou feines- podia entrar de tant en tant a picar l'ullet a algun dels seus mandrosos habitants. Un d'ells, un cargol monja de banyes elàstiques, era al bell mig del camí de Que.

- Que em deixaríeu passar?
- On vols anar, maca? -pregunta el tafaner del cargol.
- Me’n vaig a Amèrica, mestre. Tinc ganes de travessar el famós oceà que guarda al seu fons el vell continent de l'Atlàntida, segons explica aquest gran poema de Verdaguer-replica, rateta sàvia, la formiga.

El cargol, que era tan lent de rumiadora com de peus, no sabia res de Verdaguer ni de l'Atlàntida ni d'Amèrica. Per no saber, no sabia ni llegir, i es pensava ben bé que un poema era una varietat dolça de poma lleidatana.

CANÇÓ 3: CANÇÓ DEL CARGOL

El bon cargol no l'ha poguda ajudar gaire, però l'ha animada d'allò més. Doncs vet aquí que ja tenim de nou la formiga Que donant-ho tot a les sis potes. Camina que caminaràs, arriba en un estrany bosc d'arbres nus i daurats i drets com ciris. A diferència de la selva que venia de travessar, allà la llum hi queia a raig fet. De seguida, la formiga s'hi troba amb una enorme llagosta de rostoll que prenia el sol més quieta que un bastó. I, no gens tímida, Que l'escomet per si pot orientar-la en l'aventurera empresa de passar l'Atlàntic. La llagosta, bohèmia i desmanegada com era, no sabia gaire res de llibres ni de poemes, tampoc, però almenys havia sentit parlar del mar.

CANÇÓ 4: CANÇÓ DE LA LLAGOSTA

El que sabia la llagosta potser no era de gaire ajuda, però també l'ha animada a continuar el seu camí d'aventurera. I endavant les emprèn, la coratjosa formiga llegida.

No havia caminat ni una hora quan es troba davant una escena que la trasbalsa tota d'emoció. Allà enllà, un gegant espaordidor colpia la terra amb una eina colossal per deixar passar l'aigua qe bullia a l'altra banda. Que se'n meravella tota:

- Que t'hi jugues que aquest tità esgarrifós és l'Hèrcules de Verdaguer obrint Gibraltar a cops de mall perquè l'aigua mediterrània pugui inundar l'Atlàntida?

L'emocionant descoberta li fa entendre que la seva expedició va per bon camí i que l'Atlàntida la deu estar esperant, colgada sota el mar que ja pressent. L'espectacle era tan impressionant que la formiga es va quedar a badar.

CANÇÓ 5: HÉRCULES A GIBRALTAR

Plena d'emoció, la formiga Que agafa la seva Atlàntida, l'obre al cant sisè i llegeix, amb veu tremolosa, el lament de la bella Hesperis davant la catastròfica fi de la seva estimada terra.

CANÇÓ 6: LAMENT DE LA BELLA HESPÈRIS

La formiga, commoguda, tanca el llibre i reprèn la caminada amb entusiasme renovat. I a la fi, com que qui camina camí fa, arriba a la vora de la mar que tant es delia per veure. I es queda embadocada contemplant aquella gran estesa d'aigua movent-se al grat del vent amb sabonera d'onades.

Una marieta que l'ha vista arribar la treu del seu somieig i la saluda. La formiga viatgera, tornant a tocar de peus a terra, li explica els seus plans i la bona marieta s'ofereix a ajudar-la. Entre totes dues armen una nau d'allò més marinera amb una palleta de blat que troben a prop i l'avaren a l'aigua. Una papallona tafanera que les ha sentides parlar s'ofereix gentilment a fer de vela amb les ales esteses.

Ara sí, ja tenim la formiga navegant mar endins. Al principi, les ones que la gronxen d'un cantó a l'altre li fan venir esgarrifances. Ella que no s'havia mogut mai dels volts del niu! Sort que la papallona està acostumada als cops de vent i l'anima a resistir sense por. I sort que de moment no es mareja!

Al cap d'un parell d'hores de navegació, les aigües s'obren sobtadament arran del vaixell de palla i una boca enorme es bada davant d'elles. Ara és la papallona qui s'espanta i arrenca a volar.

CANÇÓ 7: ELS MONSTRES MARINS

L'heroica formiga no s'ha espantat gens ni mica. Ella està convençuda que aquelles boques que s'han obert arran seu no poden ser sinó descendents d'antics habitants de l'Atlàntida i, doncs, les considera com amigues sense mala fe. La papallona, pel seu cantó, en veure que els monstres no han fet res a la nau ni a la capitana, torna al pal a retomar el vent. Perquè la navegació continua i cal superar tots els obstacles d'una travessia tan agosarada.

CANÇÓ 8: CANÇÓ D'ALTA MAR

Després de moltes hores de perillosa navegació, la nau de Que arriba a la fi del viatge. La papallona, des del pal, és la primera de donar la notícia: ”Terra!” “Per fi terra!” -pensa la formiga, estarrufada. Havia travessat les aigües de l'Atlàntida, com el seu admirat Verdaguer, i ara arribava a les costes d'Amèrica! La nostra heroïna no cabia a la pell, si d'allò que tenen les formigues se'n pot dir pell.

Mentre desembarquen com autèntiques descobridores, una formiga de color roig se'ls acosta, encuriosida. D'entrada, el paisatge del nou món no semblava pas gaire diferent del de casa, però aquella formiga roja que s'acostava no podia ser més que una autèntica pell-roja americana! Les dues formigues se saluden amb les antenes enriolades i l'entusista Que comença a explicar fil per randa la seva aventura i la seva passió per l'Atlàntida i el seu amor per Verdaguer i…no troba el moment de deixar parlar la seva nova amiga americana.

Afortunadament, la formiga roja és eixerida i aconsegueix fer-se una idea del que li diu la forastera arribada de l'altra banda del mar. Però el que li ha de respondre, la veritat, no és gaire engrescador.

 

CANÇÓ 9: DUET DE FORMIGUES

A la formiga roja li costa molt convèncer la nouvinguda Que que allò, Amèrica, no ho ha estat mai. Justament les formigues roges estaven convençudes que Amèrica era a l'altra banda d'aquell mar que la nau de Que acabava de travessar amb tant de generós esforç. Així, doncs, la formiga Que havia desembarcat a la Vinya Petita, i no pas en una platja del Carib! ¿Tot el seu esperit d'aventura, tota la seva il·lusió, tot el seu coratge… només l'havien portada de la Vinya Grossa a la Vinya Petita? Ella estava segura que el llibre de Verdaguer no l'havia enganyada, però la veritat és que allò no era el que ella havia perseguit. Què havia passat doncs?

Per sort, la formiga roja era viva i desperta com una espurna i es va sumar a la sorpresa de la seva nova amiga tot conversant-hi i reflexionant-hi. Parlant, parlant, doncs, vet aquí que les dues formigues arriben a la conclusió -meravellades i somioses- que a la millor el món no és tan gros com sembla mirat de ran de terra estant, que és com elles el veuen, i que vist de més enlaire potser fa tota una altra patxoca.

Qui sap, doncs, si l'Atlàntic només és el safareig de la Vinya, i els seus monstres marins tan sols capgrossos enjogassats. Qui sap si l'Hèrcules terrible que martellejava Gibraltar no era tan sols un pacífic pagès que obria el reguerot per a les seves tomaqueres. Qui diu que els boscos daurats no són sinó rostolls de blat segat, i la selva verda no res més que un hort de bledes i enciams. Qui diu que el nostre planeta no és sinó una empipadora brossa a l'ull del cel!