3. El segle XV: l’esplendor
Supremacia de València: March, Martorell, de Sant Jordi, Roig...
Política : el compromís de Casp, unió amb Castella (reis Catòlics)
Expansió mediterrània
La Cancelleria Reial
 

a Introducció

La instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara va provocar la castellanització de la cort. Les guerres per mantenir els dominis catalanoaragonesos a la Mediterrània i la guerra civil catalana van provocar que Barcelona experimentés una considerable decadència a mitjan segle XV. Aleshores, València aconseguí la seva màxima esplendor.

El llatí era la llengua dels documents eclesiàstics i dels estudis universitaris. L’ús del català es va anar ampliant perquè la població desconeixia el llatí. La literatura en llengua catalana es va estendre i la Cancelleria Reial va fer augmentar el nombre de documents redactats en català en els àmbits jurídics i administratius.

Fins a la primera meitat del segle XV continuà la poètica trobadoresca escrita en occità. Al final d’aquest segle, Ausiàs March empra ja el català ja en els seus poemes.

El desplaçament de l’hegemonia cultural a València va comportar que la majoria dels literats fossin valencians o visquessin en aquesta ciutat, llavors centre cultural i econòmic. Els grans escriptors valencians són:
- Joanot Martorell. Autor de la més famosa novel·la catalana de la història: Tirant lo Blanch.
- Ausiàs March: el millor poeta català de l'Edat Mitjana.
- Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi, Isabel de Villena, Joan Roís de Corella... Són figures destacades de la història de la literatura catalana que viuen en aquest període i en aquesta ciutat, en la qual s'havia creat un ambiet literari adequat per a les tertúlies i els debats.

b Política

Durant el segle XV a nivell polític va tenir lloc el Compromís de Casp (1412) on es va elegir com a rei Ferran d’Antequera (1410-1416), amb la qual cosa s’introdueix a Catalunya la dinastia castellana dels Trastàmara. A l’any 1479 es produí la unió dinàstica amb Castella, que, malgrat que jurídicament no canvià res sí que tingué conseqüències negatives per als Països Catalans: pèrdua de força de les classes dirigents autòctones i submissió política de la Corona que posà en perill el català com a llengua de cultura.

c Expansió mediterrània

L’expansió de la corona catalanoaragonesa cap a Sicília, Sardenya i Grècia va suposar també l’expansió del català. A Sicília es divulgà extraordinàriament en diversos indrets de l’illa, fins al punt que hom pot comprovar encara l’existència de mots d’origen català en el dialecte sicilià actual. L’aportació del català als parlants italians meridionals és important, sobretot pel que fa al lèxic mariner.

A Sardenya la llengua catalana hi va ser emprada com a llengua oficial de les classes dirigents i com a llengua del comerç. El català també exercí en el sard una forta influència.

L’extensió i la pervivència del català als ducats grecs ens són avui testimoniades per un aplec de documents -alguns escrits en català- que són la prova de l’ús cancelleresc del català en aquests ducats.

d La Cancelleria Reial

La Cancelleria Reial era l’organisme administratiu de la Corona catalanoaragonesa. Fou creada per Jaume I al segle XIII i va ser abolida al segle XVIII. Aquesta s’ocupava de redactar tota la documentació administrativa de la Corona. Els documents eren redactats en català, aragonès i llatí.

La traducció, a partir dels textos originals, d’obres grecollatines, i les relacions que mantenien els funcionaris amb les corts d’Avinyó (França) i la Toscana (Itàlia), introduïren noves perspectives culturals que van marcar el pas de l’edat mitjana a l’Humanisme. La Cancelleria es convertí en el primer centre humanista de Catalunya.

Els escrivans de la Cancelleria van crear un model de prosa català unificada, sense dialectismes, que serví com a model de la llengua per als documents administratius.

e Reflexions sobre la llengua

Al final del segle XV, a tot Europa, es van intentar dignificar les llengües romàniques, ja prou diferenciades del llatí, i per això calia normativitzar-les. La majoria d’aquestes llengües van escriure les seves gramàtiques entre els segles XV i XVI; el català, però no ho va fer fins al segle XIX.

Tot i això, durant l’últim terç del segle XV es començaren a publicar obres que reflexionaven sobre l’ús del català:

- Liber elegantiorum, Joan Esteve.

- Regles d’esquivar vocables e mots grossers i pagesívols, Bernat Fenollar i Jeroni Pau.

- Brama dels llauradors de l’Horta de València contra lo venerable mossèn Fenollar, Jaume Gassull.