5. El segle xix fins al 1936: la Renaixença i la recuperació nacional
El Romanticisme
La Renaixença: els jocs florals, els nous escriptors en català
Campanya de l’Avenç
I Congrés Internacional de la Llengua Catalana
Creació de l’IEC
El context polític: la mancomunitat, l’estatut del 32. Oficialització del català.
 

    Després de tres segles en què l'ús de la llengua catalana havia anat quedant apartat d'àmbits d'ús tan importants com l'ensenyament, l'administració i l'església (vegeu el concepte de decadència), entrem en un segle més favorable per al català.

    A Europa havia aparegut un moviment artístic que influiria en les reivindicacions de les nacions sense estat: el Romanticisme. La seua aparició als Països Catalans ocasionà un interés per la llengua, pel passat medieval i per la nostra literatura, especialment el folklore i la cultura popular..

    Paral·lelament sorgeix a Catalunya (i en menor mesura al País Valencià i a les Balears) un moviment de recuperació de la identitat catalana: la Renaixença, que abastaria aproximadament el període comprès entre 1830 i 1880. Els seus objectius són:
- Estudiar i divulgar els escriptors clàssics.
- Potenciar el prestigi social de la llengua.
- Recollir i divulgar la literatura popular.
- Aconseguir en general un nivell de normalitat per a la llengua catalana.
- Revitalitzar el conreu de tots els gèneres literaris.
    Per això es van recuperar els Jocs Florals. Eren un certamen literari de passat medieval -s'havien creat el 1393- recuperat per potenciar la presència del català en la literatura i en la vida social. El seu lema era cantar la pàtria, lla fe i l'amor. Els discursos que es pronunciaven cada any en la seua inauguració eren autèntiques proclames catalanistes, pel que fa a la nació i a la llengua.

    Un paper importantíssim en la Renaixença el van tenir els escriptors, que van començar a fer del català un ús "normal". Fins llavors havien escrit les seues obres en castellà. Joaquim Rubió i Ors (Lo Gaiter del Llobregat) és el primer a reivindicar l'ús exclusiu del català a Barcelona. Els grans escriptors del segle xix són potser Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. A València exerceix aquesta funció reivindicativa Tomàs Vilarroya. A les Illes, Marià Aguiló es dedica a recollir la cultura popular per retrobar la llengua rica que conservava el poble. Al llarg del segle augmenta el nombre de publicacions en català: Lo Vertader Català, Calendari Català, Lo Gay Saber, Diari Català, La Renaixensa, L'Esquella de la Torratxa...

    Cal recordar que fins aquesta època cap institució havia fixat la normativa del català, ningú exercicia el model lingüístic de referència que havia detingut a l'Edat Mitjana la Cancelleria Reial. Ara es demanava des d'alguns sector que algú exercís aquest paper, però hi havia dues tendències que defensaven dos models de llengua força doferenciats: per una banda els que defensaven un català antic inspirat en la llengua medieval; per una altra els que defensaven el català col·loquial com a model d'estàndard.
    L’any 1890 la revista l’Avens (després es dirà l'Avenç) publica una sèrie d’articles en què es va perfilant la necessitat de crear la codificació del català. Es debat l'ús del guionet, de l'apòstrof, l'accentuació gràfica, la lletra ç...

    Ja en el segle xx, el sentiment catalanista estava prou desenvolupat com per exigir una situació lingüística i cultural normalitzada. En aquest context se celebra el 1906 el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, en què participen lingüistes de talla mundial (Menéndez i Pelayo, F. Mistral, P. Shädel...). S'hi va reivindicar la necessita urgent d'elaborar una normativa única acceptada per tothom i la necessitat d'introduir el català en l'ensenyament, l'oficialitat del català... Els estudis sobre el català prenen des de llavors un caràcter científic. Una figura importantíssima en aquest congrés fou Antoni Maria Alcover, filòleg, folklorista i capellà que va conçar estudiant la literatura polular mellorquina i va acabar preparant el DCVB, l'obra filològica excelsa de la llengua catalana.
    I així es funda l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1907. El seu objectiu era la recuperació i consolidació de la llengua i la cultura catalanes en tots els àmbits. L'any 1911 es crea la secció filològica de l'IEC, que des de llavors té les funcions de fixar la normativa del català. És Pompeu Fabra el filòleg més destacat de l'entitat, i sota les seues orientacions es publiquen el 1913 les normes ortogràfiques de la llengua catalana moderna. Aquesta llegua havia de complir aquests requisits:
- Ser clara i ampta per a transmetre el pensament.
- Reflectir la llengua parlada.
- Ser harmònica amb les altres llengües romàniques germanes.
- Representar tots els dialectes.
- Eliminar els barbarismes i recuperar el prestigi d'altres llengües de cultura.
    En  definitiva, es volia crear una llengua nacional apta per a tots els usos i es va aconseguir.

    Però sense suport polític no hi havia llengua oficial ni oficialització de la normativa nova. Per això és tan important la creació de la la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914, semblant a l'actual autonomia però amb molt menys competències. A pesar de la poca capacitat governativa, van poder desenvolupar una tasca cultural important, impulsant l'ús del català en l'ensenyament, les institucions, l'administració... Prat de la Riba n'era el president.
    L'any 1923 s'acaba aquest relatiu autogovern amb la dictadura de Primo de Rivera i es torna a prohibir el català. Però de nou el 1931, en proclamar-se la II República espanyola, Catalunya recupera les institucions pròpies i assoleix més autogovern amb l'Estatut d'Autonomia de 1932. El català es restableix com a llengua oficial.

    Al llarg del segle xx el català va anar recuperant transitòriament l'oficialitat, però mai va acabar de normalitzar-se, i la situació diglòssica es va mantenir. En molts àmbits el castellà era la llengua de cultura i tradició. Els catalans llegien majoritàriament el diari en castellà, les novel·les... Però el nombre de publicacions en català va augmentat. Fins i tot l'any 1931 es creà Ràdio Associació de Catalunya, la primera emissora que emetia exclusivament en català.

    Tot s'estronca de nou amb la guerra civil espanyola i el triomf dels feixistes.