1. La formació de la llengua

a- La conquesta Romana: La Romanització.
b- El llatí vulgar.
c- Elements preromans: el substrat iberobasc i altres.
d- El superestrat: les invasions germàniques i àrab.
e- L’adstrat: visió diacrònica.
f- Primers texts catalans
g- Unió Aragó-Castella
 

a- La conquesta Romana: La Romanització.
La romanització és el procés pel qual els romans van ocupar les terres de la Península Ibèrica (i pràcticament tota la ribera del Mediterrani) incorporant-la a l'Imperi Romà. Els territoris on la llengua llatina va arrelar i evolucionar s'anomenen la Romània. Centrant-nos en el nostre cas, ben aviat els pobles ibèrics es van fer seva la cultura dels colonitzadors, que tenia molt més prestigi, començant així el procés de substitució de la llengua autòctona de la zona colonitzada pel llatí.

Primerament hi hagué una fase de bilingüisme amb un ús diglòssic de les llengües: la llengua col·loquial i la llengua culta, de relació amb la civilització, fins arribar a la desaparició de les llengües indígenes.

b- El llatí vulgar.
Cal distingir entre el llatí vulgar i el llatí culte. Les llengües romàniques són una evolució del llatí vulgar, que era la llengua parlada, per tant es tracta d’un llengua amb contínua evolució i amb diferències dialectals entre les regions de la pròpia Itàlia, i encara més amb els diferents territoris de l’Imperi. En començar la disgregació de l’Imperi, l’evolució i fragmentació de la llengua s’accelera i accentua, fins que el llatí es va convertir, a cada província, en una altra llengua, en part igual i en part distinta de la llengua original. A finals de segle VIII i principis del segle IX, el llatí ja apareix fragmentat en nombrosos dialectes que s’aniran transformant, en el transcurs del temps, en les llengües romàniques.

c- Elements preromans: el substrat iberobasc i altres.
Abans de l’arribada dels romans, un seguit de pobles d’origen divers (indoeuropeus procedents del nord, grecs, fenicis), s’havien establert a les terres del nord-est de la Península Ibèrica. Les llengües que parlaven van influir primer en el llatí i posteriorment en la configuració del català; avui dia encara hi ha restes lèxiques d’aquestes llengües.
Al voltant del segle VI aC, com a resultat d’aquesta mescla de cultures, va nèixer una civilització autòctona: els ibers. Aquesta civilització, juntament amb els pobles d’origen basc que poblaren els Pirineus, constitueix el substrat iberobasc, el que més va influir en el llatí-català posterior.

Exemples de lèxic procedent del substrat:

- Indoeuropeus: Lèxic: balma, trencar, banya, camisa… Topònims: Besalú, Verdú.

- Grecs: Lèxic: palangre, calaix, prestatge… Topònims: Empúries, Roses.

- Fenicis: Topònims: Eivissa, Maó, Tagomago.

- Iberobasc: Lèxic: carabassa, esquerra, estalviar, pissarra… Topònims: Cardona, Gerri, Tossa, Àneu, Isavarre...

d- El superestrat: les invasions germàniques i àrab.
Després de la caiguda de l’Imperi Romà, pobles d’origen germànic (visigots, francs) i més tard els àrabs, van ocupar la Península Ibèrica. Les llengües dels pobles germànics no van substituir mai la varietat llatina parlada a les nostres terres, perquè aquests ja estaven romanitzats parcialment i no van exercir un domini cultural important. Els àrabs, en canvi, tenien una cultura molt desenvolupada. Això, afegit al fet que van dominar la península durant cinc segles, comportà que l’àrab substituís la llengua autòctona d’aquelles zones on la seva presència va ser més intensa (és el cas, per exemple, del País Valencià). La influència d’aquests pobles constitueix el superestrat.

Elements germànics: guerra, guanyar, bandera, espia, guaita, roba, blau, boig... Abunden els antropònims: Arnau, Bernat, Elvira, Frederic, Guillem, Raimon...

Elements àrabs: talaia, duana, albarà, arròs, sucre, carxofa, alfàbega, massapà, xarop, llebeig... La toponímia és molt abundant: els prefixos BENI, BINI i AL (Benimel·là, Binissalem, Alcúdia. I antropònims: Mesquida, Rufat, Borja...

e- L’adstrat: visió diacrònica.
Està format per les llengües que determinen una influència parcial sobre una altra. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència en un mateix territori. Al llarg de la història, totes les llengües reben influències de les seues veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès... Vegem-ne exemples:

- Occitans: cal recordar l’estreta relació entre el poble català i l’occità a l’edat mitjana. A més, els poetes catalans escrivien en aquesta llengua les seues cançons. Lèxic: faisó, beutat, ambaixada, bacallà, bressol...

- Castellans: borratxo, broma, burro, buscar, llàstima...

- Francesos: beixamel, biberó, bidet, bufet, silueta... el sufix –ATGE.

- Italians: camerino, adàgio, alegro, piano, sonata...

- Grups amerindis: (gairebé tots a través del castellà) canoa, huracà, mico, lloro, tauró...

- Anglesos: bistec, bar, còctel, rècord, eslògan... I també molts termes esportius com bàsquet, xut, tennis, hoquei...

- Portuguesos: sarau, cantiga.

- Alemanys: zinc, blindar.

f- Primers texts catalans
No es coserven textos sencers escrits en català fins als segles XII- XIII quan, amb el desenvolupament de la burgesia, es va anar formant un nou públic lector que no coneixia el llatí. Però açò no vol dir que se'n hagin escrits abans. Els textos més antics pertanyen als àmbits jurídic i religiós:

- un fragment d'una traducció del Forum Iudicum, el codi de lleis visigòtiques.

- un recull de sermons conegut amb el nom d'Homilies d'Organyà.

A més, el repoblament de terres conquerides als musulmans propicià l'aparició de multitud de documents escrits en català.

g- Unió Aragó-Castella
Al segle XII Catalunya conquereix més territori als àrabs: la Catalunya Nova (Tortosa, 1148; i Lleida, 1149. En aquests moments històrics es produïa també un fet important: la unió dinàstica de Catalunya amb Aragó per mitjà del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb la princesa aragonesa Peronel·la, filla de Ramir II i hereva la corona aragonesa. A partir d'aquest moment els comtes catalans tindran el títol de comtes-reis, i dues seran les llengües de la federació: l’aragonès i el català. Tanmateix, en l'expansió de la Corona Catalanoaragonesa cap al sud (País Valencià) i a les illes, la llengua trasplantada serà el català (excepte una part de l'interior valencià).