La guerra i les conseqüències: la repressió
Prohibició del català
Resistència i exili: premis, escriptors, publicacions
El Franquisme
La guerra i les conseqüències: la repressió
Prohibició del català
Resistència i exili: premis, escriptors, publicacions
Trobareu interessants cartells en aquesta web: http://usuarios.lycos.es/succedani/webcartells.htm
A. La guerra i les conseqüències: la repressió.
La Guerra Civil espanyola acabà amb el triomf del general Franco, que s’havia
revoltat contra la legalitat republicana. Aquest triomf va significar el final
del sistema democràtic i la repressió de qualsevol persona, entitat o organisme
que manifestés una actitud contrària al nou règim.
La dictadura franquista va reprimir la llengua catalana per segona vegada durant
el segle XX (durant la dictadura de Primo de Rivera, del 1923 al 1930, havia
estat perseguida per primer cop en aquest segle). Es va prohibir qualsevol
símbol propi de la cultura catalana, i la llengua n’era el tret més
característic: es va canviar el nom del carrers i la toponímia, es van clausurar
tots els mitjans de comunicació en català, es va imposar el castellà en tots els
nivells de l’ensenyament. Es van prohibir les manifestacions de la cultura
catalana en general, sobretot l’ús públic de la llengua... Això va fer que es
produís un gran retrocés cultural i lingüístic; de fet, s’intentà fer
desaparèixer el català i substituir-lo pel castellà.
B. Situació sociolingüística durant el franquisme: prohibició del català.
La primera etapa de la postguerra estigué marcada per la prohibició de l’ús
públic del català en tots els àmbits i per la resistència de la societat
catalana, que es mantingué fidel a la llengua. Vegeu aquest
ban bastant explícit.
Malgrat la forta repressió que exercia el govern, durant aquests anys es van
continuar publicant obres escrites en llengua catalana, però clandestinament:
l’Institut d’Estudis Catalans publicà, el 1947, un text científic català. A més,
també circulaven revistes ciclostilades i es van crear algunes editorials.
D’altra banda, moltes cases particulars acollien activitats culturals prohibides
oficialment: lectures poètiques, classes de català…
Els Estudis Universitaris Catalans es van separar de l’activitat de la
universitat oficial, fortament castellanitzada, i a partir de l’any 1942, amb
col·laboració amb l’IEC (però sense l’autorització oficial), feren cursos de
lingüística catalana, història de la literatura catalana i història de
Catalunya.
Pel que fa al teatre, també a partir del 1942 es reprengué la representació
d’obres en català al Romea.
C. Resistència i exili: premis, escriptors i publicacions.
Durant la dictadura, es va produir una resistència cultural i lingüística tant a
l’exterior com a l’interior dels territoris de parla catalana.
A l’exili es continuà usant el català tant el l’àmbit parlat com en l’escrit:
es van publicar revistes i llibres, es van seguir celebrant els Jocs Florals...
D’aquesta manera es volia mantenir el prestigi aconseguit durant la primera
meitat del segle XX.
A l’interior, els que es van quedar al país van reprendre la vida cultural,
però de manera clandestina.
Les manifestacions culturals catalanes augmentaren notablement a partir de la
dècada dels 60, ja que el govern es va veure obligat a fer mostra d’una certa
obertura com a resposta de les pressions internacionals i les decidides
reivindicacions de la societat catalana:
Es convocaren premis literaris, com ara el Josep M. de Sagarra (1963), el
Josep M. Folch i Torres (1963) i el Prodenci Bertrana (1967), per tal de
fomentar la creació literària en català.
Es crearen entitats per promoure l’ús del català (Òmnium cultural, Obra
cultural Balear i Rosa Sensat...), i va augmentar el nombre de cursos de català.
Es va crear el grup Els Setze jutges (1961), i així va sorgir la nova Cançó,
que contribuí a recuperar la consciència del país.
Les representacions teatrals en català s’incrementaren, i fins i tot es va
rodar alguna pel·lícula: el 1969 s’estrenà Laia, i el 1976, La ciutat cremada.
Aparegueren moltes revistes noves. A més, a poc a poc va anar creixent la
quantitat de mitjans de comunicació en català: 1976 es fundà Ràdio 4 i sortí el
primer número del diari Avui.
Es van crear noves editorials ( Edicions 62, Editorial 3 i 4…), que van donar
un gran impuls a la publicació de llibres d’autors catalans. L’any 1969 es va
començar a publicar la Gran Enciclopèdia Catalana. D’altra banda, també es
traduïren al català les obres de grans autors representatius de les últimes
tendències europees: Sartre, Brecht…
En aquesta etapa, nombrosos lingüistes estudiaren i divulgaren alguns dels
aspectes poc treballats de la llengua; cal esmentar, entre d’altres, Joan
Coromines, Francesc de Borja Moll, Manuel Sanchis i Guarner i Antoni M. Badia i
Margarit.
El 1971 es creà l’Asamblea de Catalunya, que reivindicà, a més de l’ús oficial
del català, l’exercici de les llibertats democràtiques sota el lema < llibertat,
amnistia i estatut d’autonomia>.
