4. Decadència: segles XVI a XVIII
Concepte de decadència. Causes i conseqüències
La guerra de la successió: els decrets de Nova Planta
Les actituds lingüístiques
La repressió a Catalunya Nord
Menorca al segle xviii
 

La Decadència
La Decadència és un període històric iniciat al segle XVI caracteritzat perquè la llengua catalana va entrar en un procés de regressió del qual no es començà a recuperar fins el segle XIX. Ni encara avui s'ha arribat a restablir una situació "normal" per a la llengua catalana.

Les causes que originen aquesta decadència cal cercar-les ja a principis del  segle XV: es produeix un canvi de dinastia a Aragó. El nou monarca és de la casa dels Trastàmara, de llengua castellana. La llengua de la cort passa a ser doncs aquesta. A finals del mateix segle Aragó s'uneix a Castella amb el casament dels anomenats reis Catòlics. Aquest fet reforça encara més el prestigi monàrquic del castellà.
Es dóna a més la circumstància que Castella passa a ser durant els segles XVI i XVII una potència mundial. És també l'època dels segles d'or de la literatura castellana. La majoria d'escriptors catalans escriuen en castellà i es fa configurant la idea que el català no és una llengua apta per a la literatura ni, en general, per a la cultura.
Però el fet més decisiu pel que fa a l'ensorrament de l'ús del català és la guerra de la Successió

La guerra de Successió
A principis del segle XVIII dues dinasties aposten per ocupar la corona espanyola: Carles, dels Àustria; i Felip, dels Borbó. No cal dir qui quanyà.
Per tal de repressaliar els vençuts, Felip V va promulgar els Decrets de Nova Planta, pels quals suprimia les lleis i organismes propis d'Aragó, Regne de València, Illes Balears i Catalunya. L’objectiu era d’imposar la unificació cultural i lingüística a tot l'estat i implantar el centralisme europeu. El resultat va ser l’abolició de la institucions d’autogovern i l’establiment del castellà com a única llengua oficial del país. Es perdia per primera vegada en la història l'oficialitat de la llengua catalana.

 

Les actituds lingüístiques
Cal remarcar també la creixent separació entre els països catalans. La manca de lligams polítics i culturals ocasionà l'afebliment d'una consciència unitària i apareixen denominacions particularistes de la llengua, com  ara valencià, mallorquí... Fins i tot s'inventa el concepte de llengua llemosina per referir-se al català evitant de dir-li pel seu nom.

A pesar del prestigi del castellà i de les prohibicions que hi hagi pogut haver contra la llengua catalana, cal recordar que per subsituir una llengua cal conèixer-ne una segona. La major part de la població era analfabeta i no sabia castellà. No és doncs estrany que en estrats socials populars (els més nombrosos) el castellà no penetrés.
 

Entre els intel·lectuals catalans hi havia dues acctituds. Per una banda els que menyspreen la pròpia llengua i la consideren inferior; i per una altra banda els que en fan una defensa. Aquests darrers es basaven sobretot en  raons de caràcter sentimental i patriòtic, però poc científic (Ignasi Farreres, Baldiri Reixach...).

 

La repressió lingüística a la Catalunya Nord
Un episodi poc divulgat de la nostra història és la pèrdua de les comarques nord-catalanes (Rosselló, Cerdanya, Vallespir...). En acabar la guerra dels Segadors aquests territoris passen a formar part de l'hipercentralista estat francès. Llavors comencen les prohibicions contra la llengua catalana i una sèrie de mesures paral·leles:
- 1654 expulsió d’eclesiàstics catalans i la seua substitució per clergues francesos;
- 1677 prohibició de predicar en català a la catedral de Perpinyà
- 1682 ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i universitaris
- 1700 edicte de Lluís XIV que obliga els jutges, magistrats, notaris… a redactar tota la documentació exclusivament en francès i a usar-lo oralment en les deliberacions.

Aquesta persecusció arribaria a la resta dels Països Catalans amb els Decrets de Nova Planta.

 

Menorca en el segle XVIII
Un cas especial el representa Menorca. Com a conseqüencia de la guerra de Successió, Espanya lliura a Gran Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l'illa està sota domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua oficial continua essent el català, encara que s'utilitza el castellà per a les relacions puntuals entre les autoritats estrangeres i les locals.

Menorca ofereix a la cultura catalana intel·lectuals de la talla de Joan Ramis i Ramis i Antoni Febrer i Cardona.