ANEI 13: LITORAL DE BINIGAUS A CALA MITJANA

1. Descripció general

Es tracta d'una ANEI de 1.790 hectàrees de superfície repartides entre els termes municipals de Ferreries i es Migjorn Gran. El seu límit oriental¡ el forma el barranc de Binigaus, i el límit occidental, el barranc d'Algendar. L'espai protegit inclou la franja litoral i penetra terra endins pels barrancs d'Algendar, Trebalúger, Son Fideu i Binigaus. La platja de Santa Galdana i els penyals situats a la desembocadura del barranc d'Algendar no estan inclosos en l'àrea protegida.

La zona conté un important patrimoni etnológic i arqueológic, a més de biològic. Per aquest motiu, s'ha demanat que sigui declarada Parc Natural.

2. Geologia i paisatge

Com la resta del sud de I'illa, aquesta zona es va formar durant el miocé. En aquella época, Menorca es trobava submergida i a la seva part meridional es van acumular nombrosos materials calcaris a sobre del primitiu sòcol paleozoic que formava l'illa. Quan aquesta va emergir de nou, aquests materials van formar una regió plana i monòtona, sense relleus. Només l'acció de l'aigua ha alterat aquesta monotonia, creant gran quantitat de barrancs que creuen la regió en sentit nord-sud des del centre de l'illa Barrancs semblants es troben a la resta de la regió de Migjorn, però aquí hi ha la major densitat i els barrancs més llargs de I'illa. En total hi ha nou barrancs que, de ponent a llevant, reben els noms d'Algendar, cala Mitjana, Trebalúger, sa Cova, Son Fideu, cala Fustam, Sant Miquel, sa Torre Vella i Binigaus. Pel fons dels torrents d'Algendar i Trebalúger discorren els torrents del mateix nom, que porten aigua tot l'any i, per tant, representen una excepció entre els cursos d'aigua de I'illa.

El barranc més important de l'illa és el barranc d'Algendar, que neix al puig de Santa Magdalena, prop de Ferreries, i desemboca a la platja de Santa Galdana. Té una longitud de 7 km, el que resulta destacable si consideram que l'amplària mitjana de I'illa són 13,5 km. El barranc va ser excavat pel torrent que corre pel seu fons i que drena una extensa conca que inclou el pla Verd i el massís de Santa Àgueda. El cabdal del torrent varia en funció de les precipitacions, però no s'asseca ni tan sols els estius més eixuts. Açò és possible perquè s'alimenta, en part, de les aigües subterrànies de l'aqüífer del Migjorn, que afloren a les parts més baixes del barranc, especialment a la zona coneguda com sa font dels Eucaliptus, en qué les surgències d'aigües subterrànies inunden també les zones adjacents al torrent. El torrent del barranc de Trebalúger té característi-ques semblants.

El mateix procés que ha excavat els barrancs ha creat nombroses coves a tota la regió. Només dues d'aquestes coves càrstiques són encara actives i actuen com a canalitzacions d'aigua. La resta són cavitats fòssils. L'ANEI Me-13 conté quatre coves importants: cova de cala Mitjana, cova de na Polida, cova des Coloms i cova des Xalar. La cova de cala Mitjana es troba a la base del penya-segat de cala Mitjana. Va ser formada per l'abrasió marina i té una sala de 22 m de llarg per 13 d'ample. S'hi ha d'entrar des de la mar. Les altres tres coves es localitzen al barranc de Binigaus. La cova de na Polida té una galeria inicial estreta i baixa que ràpidament es bifurca. La seva llargada màxima és de 40 m. Antigament s'havia utilitzat per a l'extracció de marbre. La cova des Coloms, també denominada la Catedral, té una llargada de 300 m i una sala de 110 m de llarg per 15 m d'ample i 24 d'alt. La cova des Xalar, molt propera a la cova des Coloms, té una llargada de 50 m i una amplària màxima de 70 m.

El litoral està format per un continu de penyals verticals d'uns 40 m d'alçària, enmig dels quals apareixen algunes platges de sorra blanca, situades sempre a la desembocadura dels barrancs. Tradicionalment, l'accés per terra a aquestes platges era complicat, atesa la manca de camins. Açò n'ha permès la conservació. En sentit est-oest, les principals platges de la zona són Binigaus, cala Escorxada, cala Fustam, cala Trebalúger i cala Mitjana.

3. Vegetació i fauna

Un dels valors naturals més importants d'aquesta zona és la seva diversitat botànica, ja que s'hi troben representades totes les comunitats pròpies dels terrenys calcaris de l'illa. L'alzinar (Cyclamini-Quercetum ilicis) és, sense dubte, la més important. Aquest bosc constitueix la vegetació climàcica de les zones més humides de l'illa, és a dir, la comunitat vegetal més complexa que pot desenvolupar-se, de forma natural, en aquests indrets. L'espècie dominant és l'alzina (Quercus ilex), sota la qual creixen una munió d'arbusts com les cireretes de Nadal (Ruscus aculeatus), l'arbocer (Arbutus unedo) o el xipell (Erica multiflora). L'estrat herbaci és pobre, però conté algunes plantes endèmiques, com la rapa porquera (Cyclamen balearicum) i Carex halierana var. bracteosa, que es poden trobar en aquesta àrea a les obagues dels barrancs d'Algendar, Trebalúger, sa Cova i Son Fideu.

A les localitats més seques, o amb un sòl molt pobre, la comunitat climàcica és I'ullastrar (Prasio-Oleetum), una marina alta dominada per I'ullastre (Olea europaea silvestris), la mata (Pistacia lentiscus) i l'aladern menorquí (Phillyrea latifolía rodiriguezii). És una comunitat molt estesa per tota la plataforma del Migjorn, però només als barrancs més secs es desenvolupa amb tota la seva grandària. N'hi ha bons exemples als barrancs de Binigaus.

La marina calcícola (Loto-Ericetum multiflorae) apareix com a conseqüència de la degradació de I'ullastrar i de l'alzinar. Es tracta d'una comunitat arbustiva baixa dominada pel romaní (Rosmarinus offícinalis), el xipell (Erica multiflora) i diverses estepes (Cistus spp.). Pot existir un estrat arbori de pins blancs (Pinus halepensis) o pins d'en Llorenç (Pinus ceciliae). Aquesta darrera espècie és endèmica de les Balears. S'assembla molt al pi blanc, però té el tronc molt recte, raó per la qual va ser molt utilitzada per fer pals eléctrics i telefónics. Una explotació abusiva va provocar I'enrariment de I'espècie, però encara en queda alguna massa important, com la que hi ha a Trebalúger.

Aquestes comunitats, més o manco naturals, alternen amb les pastures per al bestiar, tan esteses per tota I'illa. Hi predominen els farratges de secà, com el ray-grass, I'ordi i la civada, que han arraconat les pastures d'enclova (Hedysarum coronarium). Sovint, aquests prats artificials es veuen envaïts per plantes salvatges, com el card blanc (Galactites tomentosa), la vinagrella (Oxalis pes-caprae) o la porrassa (Asphodelus aestivus). Moltes de les terres agrícoles de la zona han estat abandonades en els darrers anys, com a conseqüència de la crisi de l'agricultura i la major rendibilitat, a curt termini, de les inversions al sector turístic. Als barrancs hi ha alguns conreus de regadiu.

Els barrancs representen un món a part. La protecció del vent i una major humitat hi permeten el desenvolupament de comunitats, la presència de les quals és impossible a l'exterior. Sens dubte, és al barranc d'Algendar on aquest tret esdevé més remarcable. El tram baix del barranc es troba molt transformat, perquè s'hi ha construït una urbanització i un petit port esportiu, però encara s'hi poden observar algunes de les seves característiques com a zona de transició entre els ambients marins i els continentals. Així, les vores del torrent es troben cobertes per macròfits emergents adaptats a aigües salmenques, com els joncs (Juncus spp.), el jonc boval (Scirpus maritimus) i el canyís (Phragmites australis). Antigament, aquests canyissars cobrien una part important de les voreres de I'estuari, però la seva extensió s'ha vist reduïda com a conseqüència de la creixent urbanització. El tram mig del torrent, que comença allà on s'acaba el camí asfaltat, està dominat per les boves (Typha latifolia) i diverses espècies submergides de Potamogeton. Més amunt, allà on el torrent s'estreny molt, la llera està coberta per abatzers (Rubus ulmifolius). És en aquestes zones d'aigua dolça on trobam abundants tortugues d'aigua (Emys orbicularís), serps d'aigua (Natrix maura) i granotetes (Hyla meridionalis). Els únics peixos que viuen en aquest ambient són la gambúsia (Gambusia holbroocki) i l'anguila (Anguilla anguilla). A les vores del torrent es desenvolupen bosquerrons d'oms (Ulmus minor) i apareixen exemplars dispersos de llor (Laurus nobilis). També hi ha nombroses canyes de Sant Joan (Arundo donax) i bardisses. Més lluny de l'aigua es desenvolupen alzines i pins blancs. Al peu dels penyals creixen nombrosos ullastres, figueres bordes (Ficus carica) i abatzers. En alguns sectors del barranc hi ha conreus de regadiu (síndries, melons...) i fruiters.

Les parets verticals que delimiten el barranc hostegen una rica vegetació rupícola, en què cal destacar les tapereres (Capparis spinosa) i I'heura (Hedera helix). També ofereixen refugi a gran nombre d'ocells, entre els quals els més importants són la miloca (Neophron percnopterus), el soter (Hieraetus pennatus), el falcó (Falco peregrinos), el xòric (Falco tinnunculus), el corb (Corvus corax), la mèrlera blava (Monticola solitarius), el colom salvatge (Columba livia), I'òliba (Tyto alba) i el mussol (Otus scops). El milà reial (Milvus milvus) hi criava fins fa pocs anys, però ara només es troba al barranc de forma excepcional.

Les coves associades al barranc estan habitades per una fauna de gran importància, malgrat que no hi ha cap espècie estrictament cavernícola. Hi dominen els insectes, els aràcnids, els miriàpodes i els crustacis. Hi ha nou espècies de rata-pinyades. Hi és freqüent la presència de restes fòssils, que a les coves queden protegides de I'erosió.

El litoral té un gran valor paisatgístic, però la vegetació litoral es troba molt poc desenvolupada. Les comunitats dunars només assoleixen un cert desenvolupament a la cala Trebalúger, on trobam el card marí (Eryngium maritimum), el lliri de platja (Pancratium maritimum) i I'esporobolus (Sporobolus pungens). La vegetació pròpia del litoral rocós és també molt pobra, perquè els espadats es veuen envaïts per plantes pròpies de I'interior de l'illa, com ara els pins blancs. Açó passa perqué els penya-segats estan orientats al sud i, per tant, protegits de la tramuntana. Les plantes pròpies del litoral rocós són especialistes que només tenen èxit si el vent i la salabror les ajuden a competir. Quan açò no passa, les plantes pròpies de terra endins s'imposen i les especialistes són desplaçades. Una espècie de socarrell (Launaea cervicornis) és l'única espècie pròpia del litoral rocós que resulta abundant a la zona.

Però si el litoral té poca importancia des del punt de vista botànic, en té pel que fa a la fauna. Les parets verticals són el refugi ideal d'ocells com el xòric (Falco tinunculus), el falcó (Falco peregrinus), la miloca (Neophron percnopterus), la vinjola reial (Apus melba), el colom salvatge (Columba livía), la mèrlera blava (Monticola solitarius) i el corb marí (Phalacrocorax aristotelis).

4. Problemes de conservació

El principal problema de conservació deriva de la pressió urbanística i de la sobreexplotació de l'aqüífer, que amenaça amb deixar en sec qualque tram del torrent durant I'estiu. Les urbanitzacions de Santa Galdana es troben situades fora de l'ANEI, però les seves activitats afecten de forma important el barranc d'Algendar. D'una banda el tram final del torrent ha estat desviat, canalitzat i transformat en un port esportiu. El canvi en la configuració de la llera fa que durant la tardor entrin al torrent grans quantitats de plantes marines mortes (Posidonia oceanica), que hi queden acumulades. La seva descomposició afecta notablement la qualitat de l'aigua, de manera que la comunitat es veu greument alterada. A més, gran part de l'aigua dolça del torrent no arriba a I'estuari, ja que una presa situada a la font dels Eucaliptus la desvia cap a la urbanització. Açò fa que els peixos no puguin arribar al tram mig del torrent, on antigament hi havia llops i diverses espècies de llisses. Si afegim la destrucció de gran part del canyissar per la construcció d'aparcaments i d'un passeig, queda clara la degradació del tram inferior del barranc. A tot açò s'hi afegeix la presència d'uns quants milers de turistes al costat d'una de les zones de nidificació més importants de l'illa.

5. Visita

El millor accés al barranc d'Algendar és des de Ferreries, on neix la carretera que va cap a Santa Galdana. A l'alçària del kilómetre 6 de la mateixa carretera neix el camí que mena a cala Mitjana. L'accés es localitza en una finca privada i s'ha de pagar per entrar-hi. Un cop a la cala, es pot anar a peu fins a cala Trebalúger, cala Fustam i cala Escorxada. Cal agafar un camí que neix al penyal de llevant de la cala i seguir unes petites marques de pintura vermella que indiquen la direcció correcta. Tot i així, el camí és complicat i fàcil de perdre. Arribar a Binigaus és molt més fàcil, perquè hi ha una carretera que porta des del poble des Migjorn a la platja de Sant Tomàs. Un cop allà, només cal seguir el camí costaner cap a ponent per arribar a Binigaus.