ANEI 12: SON BOU I EL BARRANC DE LA VALL

1. Descripció general

L'ANEI Me-12 ocupa 1.453 hectàrees dels municipis d'Aiaior i es Migjorn, situades al centre del litoral sud de Menorca. El límit occidental de I'espai és marcat per la punta d'Atalis, i el límit oriental el forma el cap de Llucalari. A més de la franja costanera, que inclou la platja, el sistema dunar i el prat de Son Bou, la zona protegida puja terra endins pels barrancs. En conjunt, es tracta d'una de les zones de l'illa més riques en espècies animals i vegetals.

Aquesta és també una zona de fort atractiu turístic en la qual es troben dues urbanitzacions i un complex hoteler. La construcció d'aquest conjunt d'edificacions va provocar la destrucció del bosc situat terra endins, la dessecació de I'extrem més occidental de la zona humida i la desaparició de part del sistema dunar. La declaració d'ANEI tenia com a objectiu principal evitar que aquesta degradació s'estengués a la resta del prat i les dunes, així com preservar els barrancs de qualsevol desenvolupament urbanístic.

2. Geologia i paisatge

Des del punt de vista geològic es tracta d'una zona molt característica del Migjorn menorquí, formada per calcàries miocèniques que no han patit plegaments posteriors. l relleu és molt suau i crea un paisatge molt pla, encara que amb un lleuger pendent cap al mar. A la línia de costa, el sòcol calcari acaba de cop formant impressionants espadats verticals de pedra blanca.

Aquesta plataforma plana i monòtona només es veu interrompuda pels torrents de Son Boter, es Barranquet, Torre-solí Nou, Son Bou, Llucalari i Torre Vella. Es tracta de profunds talls en el terreny, de parets verticals, que corren en sentit perpendicular a la línia de costa. Pel fons de molts d'aquests barrancs passen petits torrents, difícils de veure perquè normalment estan coberts per una vegetació molt densa.

L'accident més important, juntament amb els torrents, és el prat de Son Bou, una zona humida d'un centenar d'hectàrees i separada de la mar per un cordó dunar. Antigament es tractava d'una albufera, però l'aportació continuada de sediments procedents dels torrents l'ha anat curullant fins a crear una marjal de menys de 50 cm de fondària mitjana. La zona humida més propera amb una estructura similar és s'Albufera de Mallorca.

El prat rep les aigües dolces dels barrancs de Son Boter i des Bec, situats a ponent, i de son Bou, situat a llevant. Hi ha una petita entrada d'aigües marines per infiltració a través de l'arena de la platja i també durant els temporals, en què les onades arriben fins a la zona humida a través de dues goles situades a la part central de la platja. Ara bé, la major part de les aigües que mantenen la zona humida són dolces i provenen de l'aqüífer des Migjorn, el més important de l'illa. Des del 1946 fins al 1963, el prat va ser utilitzat per al conreu de l'arròs.

El conjunt de Son Bou és molt singular en el context de Menorca, ja que la zona humida està delimitada per una platja molt llarga (2,5 km) amb dunes disposades de forma paral·lela a la línia de costa. A l'illa no hi ha cap altra platja tan llarga, ni cap dels altres sistemes dunars importants (es Grau, Son Saura del Nord, Tirant, Cavalieria, Pregonda, cala Pilar i la Vall) no té una disposició de les dunes com aquesta. En aquests altres sistemes, les dunes segueixen una disposició paral·lela al vent dominant i independent de la línia de costa, un fet excepcional a la Mediterrània occidental. En canvi, a Son Bou les dunes segueixen el patró normal al litoral mediterrani, és a dir, dunes paral·leles a la costa i transversals al vent dominant.

3. Vegetació i fauna

Com a la resta del sud de Menorca, l'activitat humana ha tingut gran importància en la creació del paisatge d'aquesta regió. La major part dels terrenys de la zona estan destinats a la producció de farratge, deixant només algunes tanques d'ullastrar (PrasioOleetum) i pinar que s'intercalen amb les tanques conreades. L'ullastrar només es desenvolupa bé als barrancs, mentre que els pinars adquireixen una major importància prop de la línia de costa, allà on les condicions per a l'agricultura són pitjors. Especialment important és el pinar d'Atalis, en el qual es pot trobar el pi d'en Llorens (Pinus ceciliae), espècie endèmica de Balears que en aquesta regió presenta la major densitat de Menorca.

El sistema dunar de Son Bou és un dels més importants de Menorca i un bon lloc per estudiar les adaptacions de les plantes pròpies d'aquest ambient tan especial. D'una banda, el sòl és molt permeable i, per tant, pobre en aigua i sals minerals. Fins i tot, la sal marina no es reté, malgrat la proximitat de la mar. A més, la gran mobilitat del substrat dificulta la fixació de les plantes. Tot açò fa que només hi puguin viure plantes adaptades a retenir la poca aigua de què disposen, dotades de sistemes radicals molt desenvolupats que les ajuden a fixar-se en un substrat inestable i que poden arribar a les capes més profundes i humides. Per aquest motiu, les plantes dels sistemes dunars solen tenir les fulles de color grisenc, recobertes per cutícules gruixudes o nombrosos pèls i, a més, cargolades sobre elles mateixes, tot açò per evitar les pèrdues d'aigua.

La vegetació del sistema dunar presenta una gradació característica des de la zona on trenquen les onades, desproveïda de vegetació, fins al límit amb el prat. A la base de les dunes creix el Agropyretum mediterraneum, una comunitat herbàcia de baixa cobertura, dominada per dues gramínies, el jull de platja (Agropyron junceum) i I'esporobolus (Sporobolus arenarius). La comunitat de borró, anomenada Ammophiletum arundinaceae, creix a la part alta de les dunes. La planta més destacada és el borró (Ammophila arenaria), una gramínia de mida grossa capaç de retenir molt bé l'arena i crear relleus estables gràcies al seu potent sistema radical. Espècies acompanyants són el card marí (Eryngium maritimum), el lliri de platja (Pancratium maritimum), el rave de mar (Cakile marítima), un trévol de rodet (Medicago marina) i la corretjola de platja (Calystegia soldanella). Un cop creuada la primera línia de dunes les condicions del sòl milloren gràcies a l'aparició de materials argilosos. Apareix llavors la comunitat de crucianel·la marina (Crucianelletum maritimae), de tipus arbustiu i molt més densa que les anteriors. Juntament amb la crucianel·la marina (Crucianella marina) s'hi fan dues lletreres (Euphorbia paralias i Euphorbia terracina), Lotus cytisoides, Echium plantagineum i Reichardia tingitana, entre d'altres. La banda següent de vegetació correspon al sivinar (Juniperetum lyciae), dominat per la sivina (Juniperus phoenicea eumedíterranea), la mata (Pistacia lentiscus), el romaní (Rosmarinus officinalis palaui) i alguns pins blancs (Pinus halepensis).

La fauna del sistema dunar està dominada per insectes, bàsicament coleòpters i ortòpters. Els vertebrats hi són escassos, i destaquen, entre els ocells, el vitrac (Saxicola torquata), el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el puput (Upupa epops) i el passarell (Carduelis cannabina). Un fet remarcable és que en els sistemes dunars del continent europeu es troben diverses espècies de sargantanes molt ben adaptades a aquest medi i que hi viuen gairebé de forma exclusiva. A Menorca no n'existeix cap, d'aquestes espècies, ni sembla que la sargantana italiana (Podarcis sicula) les hagi pogut substituir perquè és escassa en aquests ambients.

Darrere el sistema dunar es troba la zona humida coneguda com es Prat. Es tracta d'un ambient totalment oposat a les dunes, ja que tant l'aigua com els nutrients s'hi troben en excés. Per aquest motiu, només hi poden viure espècies amb adaptacions especials, que seran oposades a les de les plantes que creixen al sistema dunar. Les aigües del prat de Son Bou tenen un contingut salí molt baix (4 g/l), i açò permet que s'hi desenvolupin comunitats pròpies d'aigües dolces. El contrari passa a s'Albufera des Grau i ses basses de Lluriac, on predominen les comunitats d'aigües salmenques. La comunitat més abundant a Son Bou és el canyissar (Scirpetum maritimi-littoralis), dominat pel canyís (Phragmites australis) i la bova (Typha angustifolia). Es tracta d'una comunitat molt densa i alta, formada per plantes que tenen les arrels sota l'aigua, mentre que les tiges i les fulles sobresurten fins a 2 m de la superfície. Normalment, el canyís es troba a les zones més somes i la bova creix a les més profundes, a prop dels pocs ulls d'aigües lliures que hi ha al mig de la marjal. A qualque banda creix el jonc boval (Scirpus maritimus), però en general és una planta escassa a Son Bou, ja que s'estima aigües més salades.

El canyissar ofereix protecció i aliment a gran varietat d'ocells de mida petita, com el butzac (Cisticola juncidis), la boscarla de canyís (Acrocephalus scirpaceus), la boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), el tord de prats (Acrocephalus arundinaceus), la boscarla de joncs (Acrocephalus schoenobaenus) i el rossinyol bord (Cettia cetti). Tots aquests ocells pertanyen a la família dels sílvids, la mateixa dels busquerets, i són exclusius dels canyissars. El butzac i el rossinyol bord són sedentaris a Menorca, però les espècies del genere Acrocephalus passen I'hivern a l'Àfrica tropical.

Enmig del canyissar hi ha qualque ull d'aigües obertes, allà on la fondària supera el metre i mig, i, per tant, no hi poden créixer ni el canyís ni la bova. La superfície de l'aigua pot estar coberta per llenties d'aigua (Lemmna gibba), petites plantes flotants que poden arribar a ser molt abundoses. Al fons creixen alguns ranuncles (Ranunculus aquatílis) i nombrosos pomatogetons (Pomatogeton spp.), sempre que la transparència de l'aigua ho permet. És en aquestes zones on podem trobar serps d'aigua (Natrix maura), tortugues d'aigua (Emys orbicularis), fotges (Fulica atra), ànecs collblau (Anas platyrhynchos) i alguns peixos com la gambúsia (Gambusia holbrooki), la llissa vera (Chelon labrosus) i l'anguila (Anguilla anguilla). Als límits entre el canyissar i les aigües obertes es poden veure rasclons (Rallus aquaticus) i agrons grisos (Ardea cinerea). També hi ha gran abundància d'insectes, entre els quals destaquen els tallanassos. Un fet digne d'assenyalar és que el canyissar de Son Bou seria una zona idònia per a la cria de l'agró roig (Ardea purpurea), si no fos perquè I'illa és massa petita. En canvi, aquesta espècie sí que cria a Mallorca.

El canyissar es troba flanquejat per una zona de sòls molt humits, però que normalment no s'inunden. Aquí apareixen plantes com el gínjol groc (Iris pseudacorus), la menta (Mentha aquatica), Polygonum salicifolium i Lythrum junceum. En zones una mica més seques apareixen el Scirpus holoschoenus, l'allassa (Allium triquetrum) i Leucoium aestivum subsp. pulchellum, un endemisme tirrènic. Finalment, a les àrees que s'inunden temporalment amb aigües més salades apareixen plantes crasses com salsones revelludes (Arthrocnemum fruticosum), salsones (Inula crithmoides) i ensopegalls (Limonium ssp.).

El canyissar s'estén cap a l'interior, seguint el curs dels barrancs. A les parts altes, allà on no sempre hi ha aigua superficial a la llera del torrent, el canyissar és substituït per una bardissa (Rubo-Crataegetum brevispinae) impenetrable dominada per l'abatzer (Rubus ulmifolius) i una casta de roser bord (Rosa sempervirens). Les parts més seques del fons dels barrancs i les parets estan recobertes per ullastres (Olea europaea silvestris) i pins blancs (Pinus halepensis).

4. Problemes de conservació

El principal problema de conservació, un cop aturades les expectatives urbanístiques a les dunes i es Prat, és I'excessiva freqüentació d'aquests dos espais. Durant I'estiu les dunes es veuen envaïdes pels usuaris de la platja, per vehicles tot-terreny que porten materials als bars de la platja i per excursions a cavall. Fins i tot, la vigilància de la platja es fa emprant una pista que travessa les dunes. Tot açò destrueix la vegetació i fa que les dunes deixin d'estar fixades. Es Prat, malgrat que ja no es pot dessecar, es troba assetjat per les urbanitzacions, que amb freqüència I'utilitzen per abocar-hi peltret i altres residus sòlids. També rep les aigües de la depuradora, cosa que ha provocat una important eutrofització de la marjal i la desaparició de la vegetació submergida a moltes zones. En definitiva, el conjunt del sistema dunar i de la marjal s'ha convertit en una illa natural envoltada d'urbanitzacions. Tot açò fa que sigui una de les zones de Menorca amb més problemes de conservació i necessitada d'una gestió activa destinada a compensar les agressions que rep contínuament.

5. Visita

L'accés a la zona es fa des de la localitat d'Alaior, mitjançant la carretera que porta des del poble fins a la platja de Son Bou. Un cop a la platja, cal realitzar el recorregut a peu. Des de l'aparcament que hi ha darrere les dunes es pot agafar un camí que circula entre el cordó dunar i el prat en sentit est-oest. Aquest camí permet observar fàcilment els dos tipus d'ecosistemes sense haver de caminar per les dunes. El camí mor a la part final dels barrancs de Son Boter i es Bec, que es poden recórrer mitjançant una sèrie de camins que passen per la seva part baixa. Cal anar proveït de botes d'aigua a la tardor i I'hivern.