ANEI 11: LITORAL DE BINIPARRATX A LLUCALARI

1. Descripció general

L'ANEI Me-11 abraça la franja litoral compresa entre la platja de Biniparratx, a I'est, i la cala de Llucalari, a I'oest. Té una extensió de 1.786 ha, repartides entre els termes municipals de Maó, Alaior i Sant Lluís. Es tracta d'una zona molt representativa de la regió de Migjorn, molt plana però solcada per barrancs que corren perpendiculars a la costa, on moren formant petites cales verges.

2. Geologia i paisatge

La zona protegida s'estén íntegrament per sobre de terrenys calcaris formats ara fa dotze milions d'anys, quan Menorca estava submergida sota el mar. Aquests materials no han patit plegaments posteriors i, per tant, el relleu és molt suau, gairebé pla. Ara bé, com que les roques calcàries són molt permeables i fàcils d'erosionar, les aigües superficials i subterrànies han creat nombrosos barrancs, que solquen tota la zona i constitueixen la manifestació més visible dels fenòmens càrstics a I'illa.

A la zona hi ha cinc barrancs importants (Sant Llorenç, cala en Porter, Calescoves, Canutells i Biniparratx) i dos de més petits (Binidalí i Llucalari). El barranc de cala en Porter és I'únic que presenta un corrent d'aigües superficials al seu fons, ja que és prou profund per a arribar al nivell freàtic. Aquest petit torrent forma una menuda zona humida darrere la platja del mateix nom. A la cala de Canutells també hi ha una zona humida, però es troba molt reblerta de materials i gairebé no té aigües lliures. També hi ha una font, igual que a Calescoves.

Els sòIs de tota la zona són molt prims i sovint rocosos. Açò és conseqüència d'una ocupació humana molt llarga (quatre mil·lennis), el que ha provocat la pèrdua de grans quantitats de sòl per culpa de males practiques agrícoles.

El litoral està format per grans penya-segats de fins a 40 m d'alçària, interromputs només per la discontinuïtat configurada per la desembocadura dels barrancs. En aquests indrets es formen petites cales d'arena blanca i fina.

3. Vegetació i fauna

La vegetació dominant és un mosaic de pastures i d'ullastrar (PrasioOleetum). Antigament, les pastures constituïen la vegetació dominant, però la crisi de l'agricultura ha fet que moltes explotacions agrícoles s'hagin abandonat. Açò ha permès I'expansió de la vegetació natural en aquelles tanques que no estaven gaire erosionades i un major equilibri entre pastures i vegetació natural. Allà on el sòl és massa prim per al desenvolupament de I'ullastrar han aparegut comunitats arbustives més baixes i menys estructurades, com les marines d'estepes (Ampelodesmo Ericetum scoparia) i les marines de xipell i romaní (Loto-Ericetum multíflorae). També és molt freqüent, a certes localitats, una comunitat ruderal dominada per I'olivarda (Dittricha viscosa), un curiós arbust de fulla caduca a I'hivern, quelcom estrany en una planta mediterrània.

Un fet interessant és la diferència existent entre els ullastrars que creixen a la major part de la zona i els que ho fan als barrancs. Gràcies a la major humitat i a la protecció del vent, els ullastres es desenvolupen millor al fons dels barrancs, on formen bosquerrons espessos pels quals es fa difícil caminar. Juntament amb els ullastres creixen plantes enfiladisses que embullen, encara més, la vegetació. A les parts altes, la vegetació es desenvolupa amb més problemes i I'ullastrar es torna molt més lax i dispers.

La vegetació litoral no assoleix el mateix grau de desenvolupament que en altres zones de Menorca i, de fet, es redueix pràcticament al CrithmoLimonion, dominat pel fonoll marí (Crithmum maritimus) i diversos ensopegalls (Limonium spp.). A qualque banda es pot trobar el socarrell endémic Launaea cervicomis. Als penyals de cala en Porter creix una petita població de l'arbust endèmic Daphne rodriguezii i en algunes zones properes a la costa es troben sivines (Juniperus phoenicea eumediterranea). A la zona de la cala Sant Llorenç es pot trobar la comunitat endèmica formada per la carnassa del diable (Pastinaca lucida) i la pampalònia (Paeonia cambessedesii), de què ja hem parlat en l'apartat anterior. Les zones humides de cala en Porter i Canutells són les úniques localitats d'aquesta àrea de Menorca amb vegetació higròfila, entre la qual destaquen el gínjol groc (Iris pseudacorus) i el canyís (Phragmites australis).

Si la vegetació d'aquesta ANEI resulta poc variada i atractiva, no succeeix el mateix amb la fauna, localitzada especialment als barrancs. Entre les espècies terrestres destaquen, per la seva abundància, la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp de garriga (Macroprotodon cucullatus), la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i el mart (Martes martes minoricensis). Al torrent de Cala en Porter es troben la serp d'aigua (Natrix maura), la tortuga d'aigua (Emys orbicularis) i la granoteta (Hyla meridionalis).

Però el grup més espectacular i divers és el dels ocells. Especialment abundants són els rapinyaires, que crien als barrancs i als penyals litorals. Aquests ocells són importants no tan sols per la seva bellesa, sinó perquè són bons indicadors de la qualitat ambiental d'una regió. Les poblacions de Menorca en tenien densitats molt elevades fa uns quants anys, però darrerament la població de qualque espècie s'ha reduït de forma notable. Açò ens indica que s'està produint un deteriorament de la qualitat ambiental de l'illa, probablement com a conseqüècia de l'abandonament de l'agricultura i l'augment de la pressió humana sobre el territori.

El xòric (Falco tinnunculus) és el més petit dels rapinyaires diürns que nidifiquen a Menorca i també el més abundant, ja que es calcula que hi ha unes 290 parelles a I'illa. Malgrat açò, sembla que la població s'ha reduït una mica, darrerament. El motiu s'hauria de cercar en la utilització extensiva de plaguicides i la consegüent reducció de l'abundància dels insectes terrestres, base de la seva alimentació. A la zona també és abundant el falcó (Falco peregrinus). Com I'espècie anterior nidifica als espadats, però s'alimenta de coloms roquers (Columba livia). No es veu mai posat als cables o als arbres, com ho fa el xòric, sinó sempre volant. El soter (Hieraetus pennatus) és molt més gros que les dues espècies precedents. Nidifica als espadats dels barrancs i als arbres. Les seves preses principals són ocells i petits mamífers que captura als camps de conreu i als ullastrars. A Menorca hi ha unes setanta parelles d'aquesta espècie, el que representa una densitat força elevada. La seva població sembla que està augmentant, com passa també a la península Ibèrica.

A la zona nidifiquen dues espècies d'ocells carronyaires de mida mitjana. La miloca (Neophron pemopterus) cria tant als penyals dels barrancs com als marins. Una peculiaritat de la població menorquina és que no emigra a I'Àfrica durant I'hivern, com fan la resta d'exemplars europeus. El mateix passa amb el soter, que a la resta d'Europa és una espècie migratòria. L'altre rapinyaire de Menorca és el milà reial (Milvus milvus). Fa quinze anys hi havia unes cent trenta parelles de milans a Menorca, però ara només n'hi ha vuit. Aquesta dramàtica reducció ha posat I'espècie en perill d'extinció. Les causes exactes d'aquesta minva no és coneixen bé, però el que s'ha demostrat és que la gran majoria dels joves moren durant el primer any de vida per electrocucions amb torres elèctriques i, possiblement, enverinats. El milà cria tant als boscos com als penyals.

4. Problemes de conservació

Amb I'excepció de les zones fortament urbanitzades de cala en Porter i cala Canutells, I'estat de conservació de la zona és bo. A les dues cales esmentades hi ha un fort impacte ambiental com a conseqüència de la concentració turística.

El torrent de cala en Porter es troba molt degradat, pel fet que una part de l'antiga zona humida ha estat reblerta amb restes provinents de la construcció de la urbanització. La qualitat de les aigües és també dolenta, ja que rep el cabdal de la depuradora d'Aiaior, que no funciona adequadament.

5. Visita

El millor accés a la part oriental de l'ANEI és la carretera que uneix Maó amb el nucli de Sant Climent, des d'on es pot arribar a les cales de Canutells, cala en Porter, Calescoves, Biniparratx i Binidalí. Un cop en qualsevol d'aquestes cales es pot accedir fàcilment als penya-segats marins o als barrancs, que es poden recórrer a peu, tot i que la vegetació d'alguns barrancs és molt densa.

Calescoves necessita un comentari a part, perqué al marge dels seus valors naturals conté un notable patrimoni històric. La cala va ser utilitzada per I'home des de l'antiguitat i rep el nom per la gran quantitat de coves artificials que hi ha als acantilats, que eren utilitzades com a llocs d'enterrament. Tota la cala està declarada Monument Històric Nacional.

L'accés a la part occidental de l'ANEI es fa des d'Aiaior, agafant la carretera que porta a la platja de Son Bou. A I'esquerra es troba un camí que porta a la cala de Sant Llorenç, un dels indrets millor conservats de la zona, amb comunitats vegetals molt poc alterades i abundants rapinyaires.