ANEI 9: LITORAL DES CASTELL I COSTA DE LLEVANT DE SANT LLUÍS

1. Descripció general

L'ANEI Me-9 abarca el litoral dels municipis des Castell i Sant Lluís que no s'havia edificat en el moment de redactar la Llei d'espais naturals, encara que recentment s'hi han fet algunes parcel·lacions il·legals a la zona de Binissaida. La superfície de l'ANEI és de 322 hectàrees. En aquesta zona es troba també l'illa de l'Aire, el segon en grandària dels illots que voregen Menorca i el que conté la població més espectacular de sargantana balear.

2. Geologia i paisatge

La zona que ara tractam està formada per materials calcaris originats durant el miocè, com tot el Migjorn de Menorca. És una regió gairebé plana, amb un lleuger pendent cap al mar i sòls prims i pedregosos. Els dos barrancs que hi ha (Rafalet i Sant Esteve) són petits, curts i al seu fons actualment no hi corre cap torrent. Es tracta de còpies en miniatura dels grans barrancs del centre de I'illa, però no deixen de ser interessants, especialment el de Rafalet.

El litoral està format per penyals que cauen a pic sobre el mar i que continuen un parell de desenes de metres a sota de l'aigua. Al peu de qualcuns d'aquests penyals es poden veure grans blocs despresos de la roca per I'erosió marina que se la va menjant. En altres llocs, la combinació de I'erosió marina i de l'aigua dolça que s'infiltra en la roca ha creat coves, com la que hi ha a l'entrada de cala Rafalet. Aquests penyals alternen amb petites cales, que es formen a la desembocadura dels barrancs, i amb algunes zones baixes de litoral com la que hi ha entre es caló des Vi Blanc i la punta de sa Cigonya.

Al sud-est de Menorca, davant del cap de Punta Prima, es troba I'illa de l'Aire, amb una superfície de 45 ha. És de naturalesa calcària, com la resta de la zona. La superfície de l'illa descriu un pendent suau de nord a sud, de manera que la vorera que mira a terra és molt baixa i la que mira a mar obert acaba en un espadat de 30 m que cau a pic fins a una fondària de 20 m sota el nivell del mar. La part submergida d'aquesta paret vertical està foradada per nombroses coves. La vorera nord de l'illa es troba molt afectada per I'erosió marina i conté nombrosos cocons, cavitats naturals de la roca on s'emmagatzema aigua marina durant els temporals. L'aigua acaba evaporant-se, però la sal hi queda formant un pòsit blanc.

3. Vegetació i fauna

El principal valor d'aquesta zona es el mosaic d'ullastrar i camps de conreu, que crea un medi favorable per a moltes espècies. L'ullastrar (Prasio-Oleetum) és la comunitat climàcica predominant a la part litoral de I'illa, allà on l'alzinar no es pot desenvolupar a causa de la manca d'aigua. Malgrat la seva extensió potencial, I'ullastrar no ha cobert tradicionalment grans superfícies de I'illa, ja que es tallava per crear conreus i només es deixava qualque rodol per obtenir-ne llenya i fusta per a fer eines. També es deixaven algunes fileres paral·leles a les parets de pedra seca per protegir els camps del vent. Actualment, aquesta marina està recuperant part dels seus dominis pertot Menorca i de forma especialment intensa al sud-est de I'illa, perquè la major part dels conreus d'aquesta zona s'han abandonat per la manca d'aigua, la pobresa del sòl i I'escassa extensió de les propietats.

L'ullastrar és una màquia densa, sovint impenetrable, que pot arribar als 2 o 3 m d'alçària, però normalment no se li reconeix la categoria de bosc. Està formada per plantes molt ben adaptades a la manca d'aigua, amb fulles permanents, dures, petites i fins i tot espinescents. El seu color dominant és un verd-grisenc, que alguns defineixen com a platejat, encara que també hi ha qualque planta de color verd fosc. Les espècies dominants són I'ullastre (Olea europaea silvestris), la mata (Pistacia lentiscus), l'aladern (Phiilyrea media), l'arangí bord (Prasium majus) i la vidalba baleàrica (Clematis cirrhosa balearica). És una comunitat pobra en endemismes, però molt diferent de les màquies que creixen en localitats anàlogues del litoral ibèric, puix que no hi ha garrofer (Ceratonia siliqua) ni garric (Quercus coccifera). A més, gairebé no hi ha herbes, mentre que a les màquies ibèriques el llistó (Brachypodium retusum) és molt abundant. Un bon exemple d'ullastrar es pot trobar al barranc de la cala Sant Esteve.

L'aspecte d'aquesta comunitat és el mateix al llarg de tot l'any, malgrat que a I'estiu les poques plantes herbàcies que s'hi fan estan seques. Aquesta monotonia estacional és deguda al fet que les flors dels arbusts dominants són petites i que només algunes espécies secundàries, com l'argelaga (Calicotome spinosa), perden les fulles en les estacions desfavorables.

L'ullastrar alterna a tota la zona amb els conreus, que en molts casos estan abandonats i són recolonitzats lentament per I'ullastrar. A moltes tanques es mantenen encara pastures seminaturals, dominades pel card blanc (Galactites tomentosa), que floreix a la primavera i s'asseca a principis d'estiu. Altres espècies acompanyants són els trèvols (Trifolium sp.), els trèvols de be (Lotus spp.), els trèvols de rodet (Medicago spp.) i els fenassos del gènere Poa. També solen ser abundants la vinagrella (Oxalis pres-caprae) i la porrassa (Asphodelus aestivus). La primera cobreix les tanques de groc durant I'hivern i la segona floreix a la primavera. Durant I'estiu, totes aquestes plantes s'assequen i els camps resten grocs. Els anys plujosos, a mitjan estiu apareix el gira-sol (Heliotropum europaeum), una petita planta que dóna una nota de verdor als camps cremats pel sol. Malgrat el seu nom, no té res a veure amb el gira-sol conreat per a obtenir-ne pipes i oli.

A les tanques enriquides amb nitrogen es fa una comunitat diferent, dominada per I'enturió (Reseda alba) i el bolitx (Chrysanthemum coronarium), acompanyats del llevamà (Calendula arvensis), el cebollí (Asphodelus fistulosus), el fonoll (Foeniculum vulgare) i la pastanaga borda (Daucus carota). Es tracta d'una comunitat poc profitosa per als pagesos, perquè cap d'aquestes plantes no és bona per al bestiar. Ara bé, la majoria d'aquestes herbes tenen flors molt polides que omplen de colors el camp durant I'hivern i la primavera. Les més espectaculars són les flors taronja del llevamà i les blanques amb botó groc del bolitx, que arriben a cobrir tanques senceres.

Hem dit que aquesta regió entra de ple en el domini de l‘ullastrar, i aquesta seria la vegetació dominant si no fos per l'agricultura. No obstant açò, a cala Rafalet es fa un esplèndid alzinar (Cyclamini-Quercetum ilicis) aprofitant les condicions d'humitat del barranc. Es troba en molt bon estat de conservació i constitueix I'únic bosc del sud-est de Menorca.

Una comunitat interessant és la que es fa als pedruscalls mòbils de I'illa (Pastinacetum lucidae), de la qual podem trobar alguns exemples en aquesta zona. Es caracteritza per dues herbes endèmiques, la carnassa del diable (Pastinaca lucida) i la pampalònia (Paeonia cambessedesii). La primera és una planta metzinosa endèmica de Balears, Còrsega i Sardenya. La segona, amb esplèndides flors vermelles, és exclusiva de Mallorca i Menorca.

La fauna d'aquesta regió està dominada per petits ocells passeriformes. El busqueret cap-negre (Sylvia melanocephala) viu a les bardisses i a I'ullastrar. El vitrac (Saxicola torquata) és freqüent als ullastrars esclarissats i a les tanques amb porrassa i vegetació arbustivo dispersa. Les caderneres (Carduelis carduelis) són abundants especialment a les tanques plenes de cards, ja que el bec llarg i prim d'aquests ocells els permet extreure les llavors sense punxar-se. Però el fringíl·lid més característic dels erms és el passarell (Carduelis cannabina). La major part de l'any es una espècie que passa desapercebuda, però a la primavera el pit vermell dels mascles els fa especialment visibles. Totes aquestes espècies depenen de les tanques d'ullastrar per a construir el niu. No passa el mateix amb el sibil·lí (Burhinus oedicnemus), la torrola (Calandrella brachydactyla) i la torrola caputxina (Galerida theklae), espècies pròpies dels espais oberts que nidifiquen al terra. A I'hivern, aquesta comunitat s'enriqueix amb tords (Turdus philomelos) i titetes sordes (Anthus pratensis). Els conills i les perdius són escassos.

A la zona litoral, la comunitat és diferent. Als penyals abunden la mèrlera blava (Monticola solitarius), els coloms salvatges (Columba livia) i, a I'estiu, les vinjoles (Apus apus). A les aigües costaneres són freqüents la gavina comuna (Larus cachinnans), la gavina corsa (Larus audounii) i el corb marí o cagaire (Phalacrocorax aristotelis).

L'illa de l'Aire té una vegetació baixa amb abundància de fonoll marí (Crithmum maritimum) i alguns peus esparsos de mata (Pistacia lentiscus). A I'extrem nord més arredossat creix un bosquerró de tamarells (Tamarix sp.). Està habitada per la subespècie P. lilfordi lilfordi de la sargantana balear. Es tracta d'una forma amb el dors negre i el ventre blau metàl·lic, molt diferent de les que hi ha als altres illots. Aixó és degut al fet que l'illa de l'Aire va esser el primer illot a segregar-se de Menorca després de les glaciacions i, per tant, aquesta població ha evolucionat en aïllament durant nou milers d'anys. Es tracta d'animals molt herbívors i a l'estiu no és estrany de veure'ls menjant flors i nèctar del fonoll marí (Crithmun maritimun). La seva població pateix fortes oscil·lacions anuals, però generalment és molt abundant i confiada. Aquest fet s'aprofitava antigament per capturar-ne moltes amb destinació als terraris alemanys i holandeses. Avui en dia està estrictament protegida.

A l'illa hi ha colónies de gavina corsa, gavina vulgar, corb marí i marineter (Hydrobates pelagicus). També hi nien alguns ocells terrestres, com el passarell. És un important punt d'aturada d'ocells durant els passos migratoris.

4. Problemes de conservació

El principal problema de conservació en aquesta zona és una freqüentació excessiva, especialment per mar. En trobar-se a la sortida del port de Maó, el trànsit d'embarcacions és molt gran durant els mesos d'estiu, la qual cosa causa molèsties evidents als ocells marins. A més, hi ha una forta pressió urbanística, com ho demostra la parcel·lació il·legal de Binissaida.

A I'illa de l'Aire, el perill més greu deriva de l'acumulació de fems deixats pels visitants. Els fems poden afavorir la proliferació de rates, que tenen efectes negatius sobre la conservació de les sargantanes. A més, amb certa freqüència, es menen cabres a pasturar l'illa, la qual cosa compromet el desenvolupament de la ja escassa vegetació.

5. Visita

La zona és fàcilment accessible amb cotxe. Per visitar la cala Sant Esteve cal sortir des Castell en direcció a Sant Lluís i en arribar a la cruïlla que porta cap a aquest poble continuar cap al cementeri. Passat aquest, hi ha una cruïlla que ens porta directament a la cala Sant Esteve. Allà es pot deixar el cotxe i continuar a peu per un camí de terra que mena a les restes del Fort Marlborough, la torre d'en Penjat i arriba fins a la punta de sa Cigonya. Una altra possibilitat es agafar el desviament que ens porta a Sant Lluís i, en arribar a Trebelúger, agafar el desviament que porta cap a aquest petit nucli urbà i després continuar fins a Rafalet. També és possible d'arribar fins a Sant Lluís i després dirigir-se fins a la urbanització de s'Algar. Des d'allà és fàcil arribar caminant a peu a cala Rafalet, que llinda amb la urbanització. Finalment, es pot seguir el Camí de Cavalls que va de s'Algar fins a la cala Sant Esteve, encara que en alguns sectors és difícil de trobar.

L'única manera de visitar l'illa de l'Aire és aconseguir que algú amb barca ens hi porti. No s'ha d'intentar d'arribar-hi amb patí des de la platja de Punta Prima, puix que els corrents del canal són molt forts i cada any hi mor qualcú ofegat.