ANEI 8: LITORAL DE MAÓ DES DES GRAU FINS A LA MOLA

1.Descripció general

Aquest sector del llevant de l'illa és molt semblant al precedent ja que el clima i la naturalesa geològica del terreny són els mateixos i, per tant, s'hi fan les mateixes comunitats. Ara bé, hi ha diferències importants en el relleu i qualques llocs remarcables que val la pena de visitar.

L'ANEI Me-8 està delimitada, aproximadament, per l'ANEI Me-7, la carretera Maó-Fornelis, la vorera nord del port de Maó i el sector litoral comprès entre cala Grau i la punta de s'Esperó. La seva extensió és de 2.105 ha. L'Àrea Rural d'interès Paisatgístic (ARIP) dels Vergers de Sant Joan es localitza a la vall del torrent des Gorg, que mor a la colàrsega del port de Maó. Es tracta d'una antiga zona humida dessecada el segle XVIII i dedicada actualment als conreus d'horta. La seva extensió és de 290 ha. El port de Maó i els seus illots no estan inclosos ni a l'ANEI ni a l'ARIP, però en parlarem, donada la seva importancia ambiental i paisatgística.

2. Geologia i paisatge

La zona està formada bàsicament per materials paleozoics, com tot el sector nord-oriental de l'illa, encara que els vergers de Sant Joan es localitzen sobre terrenys calcaris formats durant el miocé. De fet, la vall que forma el torrent des Gorg s'ubica en una falla que separa els terrenys paleozoics del nord de l'illa i els terrenys miocénics propis del sud. Aquesta separaciò es veu molt bé al port, continuació de la vall des Gorg. La vorera nord del port està formada per terrenys de color gris fosc d'origen paleozoic, mentre que els penyals de la vorera sud estan formats per calcites miocéniques de colors molt més clars. L'única excepció a aquesta distribució és la península de la Mola que, malgrat trobar-se a la zona nord del port, està formada bàsicament per materials miocènics. Les illetes que hi ha al port també són miocèniques.

El paisatge d'aquesta regió és el típic de la Tramuntana de Menorca, amb petits costers separats per valls relativament amples i curtes. Per aquestes valls corren torrents estacionals, com el de Binillautí, el de sa Mesquida i el des Murtar. En algunes fondalades es formen petites basses temporals, com la bassa verda de Binissermenya. La major part d'aquestes masses d'aigua s'eixuguen a I'estiu.

El litoral és elevat i retallat, amb nombrosos penya-segats, prims i esculls. A la base dels espadats es troben nombrosos macars, com el des Murtar i el de Binillautí. Cala Mesquida és I'única platja d'arena situada al litoral exterior. Les cales interiors del port de Maó, com cala Rata, cala Llonga i cala Teulera, son d'arena barrejada amb fang.

El port de Maó té una fondària mitjana del voltant dels 20 m, el que permet l'entrada de tot tipus de vaixells. La fondària es menor a la bocana que a la part central, cosa que afecta la renovació de les capes d'aigua més fondes.

Al port de Maó hi ha actualment tres illots. El més gran, l'anomenat illa del Llatzaret, es troba a llevant del poble des Castell. Originàriament era una península, però al segle XIX s'hi va construir un llatzaret, per fer la quarantena dels vaixells que arribaven al port, i I'istme que unia la península a la vorera nord del port es va dragar, creant-se així una illa artificial. La segona illa en grandària és l'illa del Rei, situada a ponent des Castell. Entre aquestes dues illes es troba un petit illot anomenat l'illa Plana. L'illa del Rei i l'illa Plana són illes naturals, formades quan la mar va envair la vall des Gorg, després de les glaciacions. Aquest procés creà dues illes més que avui ja no existeixen. L'illa de ses Rates es trobava entre I'illa del Rei i la vorera sud del port. Va ser dinamitada i dragada a mitjan segle actual per a facilitar les maniobres dels vaixells. Curiosament, ara els vaixells només naveguen pel canal nord de l'illa del Rei. L'illa Pinto era la més interior de totes i va ser transformada en península per tal d'hostejar la base de l'Armada, que encara hi existeix.

3. Vegetació i fauna

La zona conté molts dels ecosistemes propis de la Tramuntana de Menorca, com I'ullastrar (PrasioOleetum), la marina d'aladern menorquí (Aro-Phillyreetum) i les comunitats de plantes litorals (Crithmo-Limonion i Launaetum cervicomis). Però hi ha dues comunitats que són especialment abundants a la zona litoral d'aquesta regió i que mereixen ser tractades amb una mica més d'extensió.

La més abundant és la marina silícícola de brucs i estepes (Ampelodesmo-Ericetum scoparia mediomediterraneum), dominada pel bruc mascle (Erica arborea), el bruc femella (Erica scoparia), l'estepa negra (Cistus salvifolius) i l'estepa llimonera (Cistus montspeliensis). Allà on els brucs són escassos es tracta d'una brolla baixa, però pot arribar fins als 2 m d'alçària quan aquells són abundants. Juntament amb aquestes espècies es troben el càrritx (Ampelodesmos mauritanica), el romaní (Rosmarinus officinalis palaui), l'argelaga (Calicotome spinosa), la mata (Pístacia lentiscus), l'aladern (Phillyrea media rodriguezii) i diverses plantes enfiladisses com la rogeta (Rubia peregrina), l'aritja (Smilax aspera) i les esparregueres (Asparagus spp.). Hi ha molt poques herbes sota aquest estrat arbustiu, però els líquens i les molses hi són abundants.

A la primavera l'aspecte d'aquesta màquia és esplèndid, perquè els brucs i les estepes es cobreixen de flors blanques. La floració de les estepes és especialment vistosa, ja que les seves grosses flors blanques contrasten fortament amb el verd fosc de les fulles. A I'estiu, però, l'aspecte de la marina és lamentable. Les estepes tenen fulles grosses que perden molta d'aigua i que, per tant, no poden suportar la sequedat estiuenca. Per a reduir les pèrdues d'aigua, les estepes entren en un estat de semi-marcescència durant els mesos de calor, i aleshores les fulles es tornen de color marró i queden mig penjant. Amb les pluges de la tardor, les plantes es recuperen novament.

Una peculiaritat de les estepes és que contenen grans quantitats de substàncies resinoses, per a evitar ser menjades pels herbívors. Aquestes substàncies són molt inflamables i fan que qualsevol espurna provocada a la marina durant I'estiu es converteixi ràpidament en un incendi. Açò no és cap problema per a les estepes, puix que les seves llavors són incombustibles i després d'un incendi germinen per milions, però és perjudicial per a molts dels altres arbusts. El resultat és que a les zones amb incendis freqüents les estepes són els únics arbusts abundants, juntament amb el càrritx. Aquesta dominància del càrritx i les estepes es veu reformada si hi ha bestiar, ja que aquest prefereix altres plantes i evita menjar les estepes. La presència de cabres a la zona del cap Negre havia creat un monocultiu d'estepes en aquesta zona, però, ara que les cabres ja no hi són, la marina s'està estenent i diversificant.

La segona comunitat important de la zona és el murtar (ClematidoMyrtetum), una màquia que necessita una certa humitat en el sòl i, per tant, es fa només al fons de les valls i a les obagues. Està dominada per un arbust olorós, la murta (Myrtus communis), i una liana, la vidalba baleàrica (Clematis cirrhosa balearica). També hi ha mata, aladern, aritja i estepes. Com en el cas anterior, el seu aspecte resulta espectacular a la primavera, quan les flors blanques de la murta i les estepes cobreixen els arbusts.

A més de I'extensió d'aquestes dues comunitats, hi ha un altre fet que fa remarcable aquesta regió. Es tracta de la presència de diversos endemismes vegetals amb distribucions molt restringides a la pròpia illa de Menorca. Aquí hi ha l'única localitat del món on creix un petit àbit (api) exclusiu de Menorca, descobert fa pocs anys i anomenat Apium bermejoi. Es tracta d'una de les plantes més amenaçades d'Europa, ja que només ocupa alguns metres quadrats de terreny. Afortunadament es conrea en diversos jardins botànics, per si un dia arribàs a desaparèixer a la natura. Cala Mesquida concentra altres endemismes escassos arreu de l'illa. Per començar, és una de les poques localitats de Menorca, fora de l'illa d'en Colom, on podem trobar l'arbust endèmic Daphne rodriguezii. De la mateixa manera, és una de les poques localitats de Menorca on es troba I'olivella (Cneorum tricoccon), un arbust abundant al sud de França i a Mallorca, però molt rar a l'illa. Per si açò fos poc, és I'únic lloc del món on viu una petita planta anual enfiladissa endémica de Menorca, la Vicia bifoliolata. Durant un temps no se'n veia i es va pensar que s'havia extingit, però no és així. Finalment, a les arenes de la platja també s'hi fan dues plantes endèmiques escasses, Satureia rodriguezii i Lavatera minoricensis. Un endemisme no tan escàs que també s'hi pot trobar és la ruda de ca (Scrophularia canina minoricensis).

La fauna d'aquesta regió està dominada per petits ocells passeriformes, especialment el busqueret capnegre (Sylvia melanocephala), el busqueret roig (Sylvia undata) i el vitrac (Saxicola torquata), encara que durant els passos migratoris es poden veure moltes altres espècies. Les perdius (Alectoris rufa) i els sibil·lins (Burhinus oedicnemus) són molt abundants a Sant Antoni i la Mola. En aquesta darrera localitat també són freqüents els coloms salvatges (Columba livia). A les terres interiors es poden observar milans (Milvus milvus), soters (Hieraetus pennatus) i xòrics (Falco tinnunculus). La gavina comuna (Larus cachinnans), la gavina corsa (Larus audounii) i els corbs marins o cagaires (Phalacrocorax aristotelis) són freqüents al port de Maó i al litoral exterior. Durant les tardes d'estiu és fàcil veure baldritxes grosses (Calonectris diomedea) a mar oberta enfront de la Mola i del cap Negre, perquè crien en aquests espadats. Al port de Maó es poden veure altres ocells marins durant I'hivern, com la llambritja bec-llarga (Sterna sandvicensis) i la gavina d'hivern (Larus ridibundus). Entre els mamífers de la zona destaquen per la seva abundància les musteles (Mustela nivalis) i els eriçons (Atelerix algirus). Els conills són escassos. La zona és bona per a observar la sargantana italiana (Podarcis sicula).

L'illa del Rei està habitada per una població de sargantana balear de la subespécie Podarcis lilfordi balearica. Es tracta de la forma més propera a les sargantanes que vivien a l'illa principal fins a l'arribada de I'home. Són animals de color variable, entre verd oliva i gris terrós. Els costats són de color roig i el ventre de color coure. L'arrel de la coa és verda i I'extrem marró. Són bastant abundants a I'illot, malgrat que aquest es troba molt modificat, amb una vegetació dominada per espècies exòtiques com Ailanthus altissimus i Aloe sp. A l'illa de ses Rates hi vivia una subespècie diferent de sargantana (P. lilfordi rodriguezii), però va desaparèixer quan l'illa va ser dragada.

4. Problemes de conservació

El principal problema de conservació de la zona es troba a sa Mesquida. La presència d'endemismes vegetals localitzats gairebé de forma única en aquesta localitat fa que s'hagi de tenir especial cura de protegir I'indret. El creixement del poblet sembla limitat, però la situació de la platja és lamentable, ja que l'aparcament incontrolat de vehicles ha destruït la major part de la vegetació dunar. A més, la circulació incontrolada de bicicletes pel promontori del Pa Gros està causant la destrucció de la vegetació litoral.

Una situació similar es dóna al cap Negre, ja que I'àbit, Apium bermejoi, ocupa només uns quants metres quadrats. Qualsevol accident involuntari pot provocar la desaparició de l'única població salvatge de I'espècie.

A la resta de la zona, I'estat de conservació és bo i la vegetació s'està estenent, un cop la major part dels terrenys agrícoles s'han abandonat com a conseqüència de la seva baixa productivitat. L'únic problema a les zones més properes al litoral és el desenvolupament de la patata fregida (Carpobrotus edulis), una planta sudafricana que amenaqa la vegetació litoral endémica. La seva expansió és preocupant especialment al Pa Gros de cala Mesquida i al cap Negre.

L'existència durant molts anys d'un abocador sense una gestió racional al lloc de Milà Nou ha fet que el torrent de Binillautí i diversos pous de la zona estiguin contaminats amb metalls pesants. Actualment, aquest abocador està clausurat i en fase de revegetació. Hi ha un nou abocador controlat i una planta de compost. Generen males olors, però el seu impacte sobre el medi és molt menor.

La conservació de la població de sargantana balear de l'illa del Rei sembla que no està amenaçada, però els projectes que hi ha per a ubicar-hi diverses infraestructures haurien de considerar la presència de I'espècie i I'impacte que s'hi podria causar.

Finalment, cal fer una reflexió sobre I'estat de conservació del port, encara que I'àmbit marí queda fora de l'abast d'aquest llibre. Des que les aigües del polígon industrial ja no s'aboquen a la colàrsega, la qualitat de l'aigua ha millorat molt, però la meitat interior del port (de l'illa del Rei cap a la colàrsega) es troba eutrofitzada i parcialment degradada. Aquesta degradació, causada pel trànsit de vaixells comercials i esportius, no s'hauria d'estendre a la resta del port.

5. Visita

Tota la zona és fàcilment accessible des de Maó. Es pot arribar fins a Binillautí per la carretera Maó-es Grau i després desviant-se pel camí que mena a l'abocador del Milà. Per a anar a cala Mesquida i es Murtar, cal agafar la carretera de Maó a la Mola, que neix a la colàrsega del port i després desviar-se seguint els indicadors. La mateixa carretera ens porta a cala Rata i cala Lionga, dues cales urbanitzades de la vorera nord del port. Aquesta mateixa carretera ens acosta al cap Negre i als Freus. l'accés a la Mola és restringit, perqué hi ha un destacament de I'Exèrcit, però el Museu Militar de Menorca, situat as Castell, organitza un parell de visites setmanals.

El port de Maó es pot visitar llogant una embarcació a Maó o es Castell. A l'illa del Llatzaret, s'hi pot accedir durant I'estiu amb un transbordador que surt de cales Fonts (es Castell), però la visita per als no residents està limitada a un únic dia setmanal. L'única manera d'arribar a l'illa del Rei és trobar algú de Maó o es Castell amb una barca que ens hi vulgui portar.

Finalment, es pot anar a peu pel Camí de Cavalls des de sa Mesquida fins al poblet des Grau, passant per Binillautí.