ANEI 5, 6 i 7: PARC NATURAL DE S'ALBUFERA DES GRAU I ELS SEUS VOLTANTS

1. Descripció general

Les ANEI Me-5, Me-6 i Me-7 formen una franja de més de 20 km de llargada i 4 d'amplària que cobreix gran part del litoral nord-oriental de l'illa, des de s'Arenal d'en Castell fins a s'Albufera des Grau. Es tracta d'una zona relativament humanitzada que conté algunes urbanitzacions (s'Arenal d'en Castell, Addaia, Macaret, es Grau i Llimpa), però conserva suficients valors naturals perquè en el seu si s'hagi declarat el Parc Natural de s'Albufera des Grau-illa d'en Colom-Cap de Favàritx, un dels quatre que existeixen a les Balears i I'únic de Menorca. L'extensió del Parc Natural és de 1.947 ha, de les quals 72 pertanyen a la làmina d'aigua de s'Albufera i 58 a l'illa d'en Colom.

2. Geologia i paisatge

A la zona dominen els materials paleozoics i entre ells el carbonífers, però també hi ha materials triàsics a la zona occidental i juràssics al litoral nord-oest (Addaia). La cubeta de s'Albufera des Grau està constituïda per sediments quaternaris situats damunt materials carbonífers.

El paisatge és el típic de la Tramuntana de Menorca. Les majors elevacions són es Capell de Ferro (92 m) al nord i es Milà (92 m) al sud. La zona central es una àmplia vall, coneguda com el pla de Favàritx, que ocupa una zona de contacte entre materials del carbonífer i del Trias Bundsandstein. Per aquesta vall corren els principals torrents que proveeixen d'aigua s'Albufera des Grau: el torrent des Puntarró i el torrent de ses Bovals. Les terres situades al nord-oest drenen cap a cala Molí i ses salines d'Addaia i les que hi ha al nord-est cap a la bassa de Morella.

El litoral és en general retallat, amb nombrosos prims i esculls. Existeixen quatre illots principals (Addaia gran, Addaia petit, Colom i sa Cudia). Hi ha sistemes dunars ben desenvolupats a la platja des Grau, a la cala de sa Torreta i a l'arenal de Morella.

S'Albufera des Grau és una llacuna costanera de 72,5 ha de superfície, 130 cm de fondària mitjana, 3 m de fondària màxima i aproximadament 1 hm3 de volum. Connecta amb la mar mitjançant un canal d'uns 400 m, conegut com sa Gola. Aquest canal sol estar tancat per una barra d'arena durant I'estiu i obert entre novembre i abril. En anys secs pot romandre tancat tot l'any. La conca de la llacuna té uns 50 km2 i es divideix en dues unitats. El sector oriental, situat majoritàriament dins del Parc, està format per terrenys impermeables. Com a resultat, els torrents s'alimenten únicament per correntia superficial i són de caràcter temporal. El més important és el torrent de na Bona. Al sector occidental de la conca, situat sobretot fora del Parc però parcialment dins l'ANEI Me-7, es troben terrenys permeables que contenen un aqüífer. Per aquest motiu, a la zona hi ha algunes fonts que alimenten torrents de caràcter permanent. Els dos més importants són el des Puntarró, que neix a la font del puig Menor, i el torrent de ses Bovals, que neix a la font de Santa Catalina. Aquests torrents eren la principal font d'aigua dolça de la llacuna. Malauradament, les fonts s'han assecat i actualment els torrents s'alimenten únicament d'aigua de pluja. En conjunt, les dues subconques de s'Albufera aporten a la llacuna un volum que oscil·la entre 0,8 hm3 en anys secs (entre 350 i 450 mm de precipitació anual) i 3 hm3 en anys plujosos (entre 600 i 700 mm de precipitació anual). Açò afecta notablement la salinitat de la llacuna, que oscil·la entre 5 i 60 g de sal per litre d'aigua (a la mar hi ha 38 g/l), encara que els valors més freqüents es troben entre 10 i 30 g per litre.

La bassa de Morella és l'altra llacuna important. Molt més petita (2,5 ha) i soma (120 cm de fondària màxima), és una de les llacunes millor conservadas de les Balears i probablement del Mediterrani espanyol. És de caràcter semipermanent, perquè s'arriba a eixugar els anys molt secs, malgrat que en condicions normals roman inundada tot l'any. Les seves aigües són dolces. Les salines d'Addaia són més grans i somes. La seva salinitat és elevada, ja que la major part de l'aigua que les inunda prové del port d'Addaia, amb una aportació d'aigua dolça molt petita.

3. Vegetacíó i fauna

La zona recull la major part dels ecosistemes característics de la regió de Tramuntana de Menorca, excepte l'aizinar, que és molt escàs. Açò, conjuntament amb I'existéncia de s'Albufera des Grau i algunes zones de gran interès botànic, ha justificat la seva protecció.

a) Ullastrar

L'ullastrar (Prasio-Oleetum), juntament amb les pastures, és la comunitat vegetal dominant a les zones interiors. Es tracta d'una màquia espessa que pot arribar als 3 o 4 m d'alçària i que es troba dominada per I'ullastre (Olea europaea silvestris), la mata (Pistacia lentiscus) i l'aladern (Phillyrea media rodriguezii). A la major part de la zona, I'ullastrar es troba fragmentat formant un mosaic amb les pastures. Però al sector de Santa Madrona, a la vorera sud de s'Albufera, es pot observar un bon exemple d'ullastrar ben desenvolupat.

Aquesta comunitat vegetal ofereix refugi a diverses espècies d'ocells, entre els quals destaquen els busquerets (Sylvia spp.) i els rupits (Erithacus rubecula). Dues espècies molt importants i freqüents en aquest ambient són el mart (Martes martes minoricensis) i la rapa porquera (Cyclamen balearicum). El primer és el major carnívor de Menorca. lntroduït fa segles des de les illes tirrèniques, ha evolucionat fins a donar una subespècie pròpia de Menorca. És molt difícil de veure, però als camins de Santa Madrona és molt fàcil trobar-ne els excrements damunt una pedra. La rapa porquera és una bella planta endémica de Menorca, Mallorca i una petita zona del sud de França, que floreix a la primavera a l'interior de l'ullastrar i l'alzinar.

b) Pastures

Alternant amb I'ullastrar, trobam nombroses pastures destinadas a alimentar les vaques de la zona. La majoria són de raça frisona i es dediquen a fer llet, però hi ha prop d'un centenar d'animals de raça menorquina, de color vermell, que es destinen a fer carn. Es poden veure fàcilment anant pel camí de sa Boval. La major part de les pastures són prats artificials que se sembren a la tardor amb cereals (ordi i raygrass). Molts d'ells es veuen envaïts per les flors grogues de les vinagrelles (Oxalis pes-caprae) durant I'hivern i les flors liles del card blanc (Galactites tomentosa) durant la primavera. També es poden trobar algunes pastures a base d'enclova (Hedysarium coronarium), una bella lleguminosa de flors vermelles que apareixen a la primavera. Finalment, als llocs de sa Boval Nova, sa Boval Vella i sa Torreta es troben prats seminaturals en terrenys dessecats fa uns 150 anys. És en aquests prats on trobam les vaques de raça menorquina.

El mosaic de pastures i ullastrar es especialment ric en fauna, pel fet que nombroses espècies troben menjar a les pastures i recer a la màquia. És el cas de la perdiu (Alectoris rufa), el conill (Oryctolagus cuniculus), el tord blanc (Turdus philomelos) i el vitrac (Saxicola torquata), tots ells abundants al Parc.

Però també hi ha espècies pròpies de les pastures, com la torrola (Galerida theklae) i el sibil·lí (Burhinus oedicnemus). Altres espècies viuen als boscos o penyals i vénen aquí a cercar menjar, com el soter (Hieraetus pennatus), el xòric (Falco tinnunculus) i el milà (Milvus milvus).

Un dels atractius d'aquest mosaic són les orquídies, de les quals es coneixen set espècies al Parc. La major part floreixen entre el març i el maig a les zones de màquia esclarissada i a les vores dels camins; la més abundant és Ophrys tenthredinifera.

c) Marines

Allà on I'ullastrar no pot créixer per la sequedat o I'efecte del vent apareixen diferents comunitats arbustives anomenades col·lectivament marines. Al cap de Favàritx es fa la comunitat d'aladern menorquí (Aro-Phillyreetum), la planta dominant de la qual és l'aladern (Phillyrea media rodriguezii), exclusiu de Menorca. Es tracta d'una comunitat rica en endemismes, com el mateix aladern menorquí, una casta de romaní reptant (Rosmarínus officinalís palaui), dues espècies de frígola (Teucrium sp.), la rapa mosquera (Dracunculus muscivorus) i la rapa de porc. La rapa mosquera és especialment atractiva els mesos de març i abril, quan s'obren les seves grosses flors vermelles que li serveixen per a atrapar les mosques que utilitza per a fertilitzarse. A I'iila d'en Colom trobam també aquesta comunitat, però enriquida amb un altre arbust endèmic, el dafne menorquí (Daphne rodriguezii). Aquest arbust es troba també en altres localitats de Menorca, però I'únic lloc on es abundant és a I'illa d'en Colom.

La marina amb bruc mascle (Erica arborea) i bruc femella (Erica scoparia) apareix a l'illa d'en Colom i a la zona litoral del centre i el sud del Parc. A la zona de sa Cudia també hi ha marines d'estepes negres (Cistus salvifolius) i llimoneres (Cistus monspeliensis).

d) Zones humides

A la zona hi ha diferents tipus de zones humides. Les espècies que s'hi troben en cada una depenen de diferents factors, com la salinitat de l'aigua, el període anual d'inundació i la presència de bestiar.

A les basses dolces i poc mineralitzades de Favàritx i l'illa d'en Colom trobam prats d'isòets (Isoetes velata i Isoetes durieri), herbetes de característiques arcaiques. A les aigües dolces temporals més mineralitza-des es fa una comunitat dominada per Callitriche lenisulca i el ranuncle d'aigua (Ranunculus aquatilis), que a la primavera cobreix les basses de flors blanques. Aquí és on es reprodueix el granot arbori (Hyla meridionalis), que comença a cantar pel març.

La vegetació de les basses grans i dels torrents no pasturats pel bestiar està dominada pel canyís (Phragmites australis), el jonc boval (Scirpus maritimus) i la bova (Typha angustifolia). També trobam aquesta vegetació a les vores de s'Albufera i es Prat. Aquí viuen diferents ocells propis dels canyissars, com el rossinyol bord (Cettia cetti) i el butzac (Cisticola juncidis). El fons de les basses permanents i de s'Albufera està habitat per diferents espècies conegudes com herba de fotja (Ruppia maritima, Ruppia cirrhosa i Potamogeton pectinatus). Aquest nom col·lectiu deriva del fet que les llavors i les fulles d'aquestes plantes constitueixen el menjar bàsic de molts ocells aquàtics.

Els ocells de prat són especialment abundants els mesos de desembre i gener, quan poden ajuntar-se fins a 4.000 ocells hivernants. Malauradament, en els darrers vint anys el seu nombre ha disminuït de forma constant com a conseqüència de la salinització de la llacuna i la substitució de Potamogeton pectinatus per Ruppia maritima, molt menys apreciada pels ocells com a menjar. Recentment sembla que aquesta tendència s'ha trencat i que el nombre d'ocells es comença a recuperar.

El gruix de la població d'ocells hivernants a s'Albufera està format per herbívors, com el coll blau (Anas platyrhynchos), el rabassot (Aythya ferina), I'ànec xiulador (Anas penelope), l'anedó (Anas crecca) i la fotja (Fulica atra). Però també són freqüents les espècies que s'alimenten d'invertebrats aquàtics, com el cullerot (Anas clypeata), el soterí (Tachybaptus rufícollis) o el soterí colinegre (Podiceps nigricollis), i les que s'alimenten de peixos, com el corb marí gros (Phalacrocorax carbo), l'agró gris (Ardea cinerea) i l'agró blanc (Egretta garzetta).

De totes aquestes espècies només crien a s'Albufera el coll blau, el soterí, la fotja, la polla d'aigua (Gallinula chloropus), el rascló (Rallus aquaticus) i la gavina vulgar (Larus cachinnans). Esporàdicament poden criar les cames de jonc a s'Albufera i ses Salines d'Addaia. Excepte la gavina vulgar i el coll blau, les altres espècies construeixen els nius entre la vegetació emergent, especialment els joncs (Juncus subulatus), el jonc boval i el canyet. El coll blau cria als camps dels voltants de s'Albufera i quan els pollets neixen es trasladen fins a la llacuna amb la mare.

La gavina cria als roquissars. La major part d'aquestes espècies comencen a criar pel febrer o març, de manera que a l'abril es poden veure pollets i cries joves de la majoria d'elles. Durant els anys 70, el passa-rius petit (Charadrius dubius) criava a la platja, però actualment no ho fa, malgrat que és una especie relativament freqüent a I'estiu.

Dues espécies que destaquen per la seva raresa són l'àguila peixatera (Pandion haliaetus) i l'agró blanc gros (Egretta alba). La primera va estar a punt d'extingir-se a les Balears, però ara tornen a criar set parelles a Menorca i unes quantes més a Mallorca. A s'Albufera no cria, però ve sovint a pescar. L'agró blanc gros és una espécie oriental que darrerament hiverna de forma regular a s'Albufera en petit nombre.

S'Albufera i ses Salines són les úniques zones humides del Parc que tenen peixos, ja que la resta s'asseca amb certa regularitat. Hi ha 21 espècies de peixos a s'Albufera, però les més abundats són l'anguila (Anguilla anguilla), l'agut petit (Liza saliens), la llissa vera (Chelon labrosus), el cabot (Gobius niger), la variada (Dipiodus vulgaris), la cabeçuda (Atherina boyeri) i la gambúsia (Gambusia holbrooki). Excepte la gambúsia i la cabeçuda, la resta es reprodueixen a la mar.

Associats a s'Albufera existeixen dues zones de sòIs salins que s'inunden temporalment i que tenen una comunitat molt particular. La més accessible es troba a sa Gola i als voltants de sa bassa Salada. Aquí creix una comunitat halòfila dominada per la salsona revelluda (Arthrocnemum fructicosum), una casta de blet (Atriplex portulacoides), un ensopegall (Limonium ferulaceum) i el jonc marí (Juncus maritimus). Una vegetació similar es troba a ses salines d'Addaia. L'altra zona, de més difícil accés, és a la part interior des Prat. Aquí, la vegetació està dominada per dues espècies de joncs (Juncus acutus i Juncus subulatus) i per tamarells (Tamarix africana i Tamarix canariensis). En aquesta zona són freqüents les tortugues d'aigua (Emys orbicularis) i el calàpet (Bufo viridis). Entre els ocells destaquen els limícoles, com la becassina (Lymnocryptes minimus) a I'hivern i les carnes de jonc (Hímantopus himantopus) a I'estiu.

e) Comunitats litorals

Les comunitats litorals destaquen per la seva originalitat i la riquesa en endemismes, especialment als sòls rocosos. Les plantes més espectaculars són els socarrells (Astragalus balearicus, Launaea cervicomis i Dorycnium pentaphyllum fulgurans), arbusts espinosos amb forma de coixinet exclusius de Menorca i Mallorca. Són especialment abundants a Favàritx. Entre aquests endemismes, propis de les comunitats rocoses litorals, destaquen diverses espècies d'ensopegalls (Limonium spp.), la margalida de la mar (Senecio rodriguezii), el safrà bord (Crocus cambessedesii), la didalera (Digitalis minor) i la margalida tirrénica (Bellium bellidioides).Totes floreixen a finals d'hivern o durant la primavera.

A les illes d'en Colom, Addaia Gran i Addaia Petita hi ha poblacions de la sargantana balear (Podarcis lilfordi balearica). En canvi, manquen a I'illot de sa Cudia. A totes quatre illes hi ha colònies de gavina comuna (Larus cachinnans), i la de mida més gran és la que es troba a I'illa d'en Colom. El cagaire (Phalacrocorax aristotelis) cria tant a les illes com a la resta del litoral rocós.

Als arenals i sistemes dunars creix una vegetació diferent, especialment ben desenvolupada a les platges des Grau, Morella i sa Torreta. Es tracta d'una vegetació molt amenaçada a tota la Mediterrània europea, però que es troba ben conservada al Parc. Les espècies més característiques són el borró (Ammophila arenaria), el lliri de platja (Pancratium maritímum) i el card marí (Eryngium maritimum). També hi ha alguns endemismes, com la camamil·la de Maó (Santolina chamaecyparissus magonica), la motxa (Ononis natrix) i la ruda de ca (Scrophularia canina mínoricensis). A la part posterior de les dunes es troben bosquerrons de sivines (Juniperus phoenicea eumediterranea), que a la platja des Grau i a Morella s'han repoblat amb pins blancs (Pinus halepensis).

4. Problemes de conservació

La zona ha patit diversos problemes de conservació, dels quals se n'ha resolt només una part. El més greu va ser l'amenaça de construcciò d'una urbanització a la vorera sud de s'Albufera des Grau a finals dels anys 70. El projecte incioïa, a més dels xalets, un camp de golf i la utilizació de la llacuna per a la pràctica d'esports aquàtics. Una forta campanya de protesta anomenada "Salvem s'Albufera", organitzada pel GOB, va aconseguir aturar la urbanització, que, d'altra banda, era il·legal. L'Ajuntament de Maó, gràcies a l'aportació económica de l'antic Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, va expropiar la major part dels terrenys i les edificacions més properes de la llacuna, que foren enderrocades l'any 1995. També va tancar al trànsit la major part dels camins que vorejaven la llacuna, perquè la circulació de vehicles provocava notables molèsties als ocells aquàtics. Actualment queden uns cinquanta xalets, l'explotació dels quals queda regulada per un Pla Especial.

Un segon problema greu és l'assecament de la font de Santa Catalina. Aquesta font proveïa d'aigua dolça s'Albufera des Grau durant tot l'any. A principis dels anys 80 la font es va assecar, coincidint amb la perforació d'un pou per a la obtenció d'aigua per a reg. Malgrat que la comunitat de regants que utilizava l'aigua de la font va presentar una denúncia contra el titular de la perforació i que els tribunals van fallar a favor de la restitució del cabdal de la font, açò no s'ha fet. Es considera que l'assecament de la font ha estat, juntament amb la forta sequera de finals dels 80 i principis dels 90, la principal responsable de la salinització de la llacuna i de la disminució de la quantitat d'ocells aquàtics que la utilitzen.

El tercer problema que afecta s'Albufera des Grau és I'erosió. Es freqüent que els pagesos llaurin zones amb més del 15% de pendent, la qual cosa genera una important pèrdua de sòl. Aquesta terra és arrossegada pels torrents i transportada a la llacuna, cosa que provoca que s'enterboleixi i tengui un excés de nutrients. El resultat és que I'herba de fotja només pot créixer a les zones més somes, fet que redueix l'aliment disponible per als ocells aquàtics. L'erosió també és un problema a ses salines d'Addaia, ja que els sediments transportats amenacen amb curullar-les.

Fora de I'àmbit de la llacuna també hi ha problemas importants a la zona de Favàritx. Aquí, la circulació incontrolada per fora dels camins ha provocat la destrucció de la vegetació, inclosos alguns prats amb lsoetes spp. Recentment s'ha tancat al trànsit el vial que porta a s'Arenal de Morella i, per tant, sembla que aquest problema s'haurà resolt definitivament.

L'altre problema present a Favàritx es I'expansió d'una planta sud-africana anomenada patata fregida (Carpobrotus edulis). Aquesta planta competeix amb els socarrells i altres plantes litorals que desplaça. En el termini de vint anys, la patata fregida ha colonitzat la major part del domini del Crithmo-Limonion a Favàritx i amenaça amb expandir-se per la costa. Al 1995, se'n va començar el control per part del Parc Natural, però només es va fer a la zona marítimo-terrestre, ja que la resta dels terrenys eren de titularitat privada i el propietari no donava el seu permís per actuar-hi.

5. Visita

Tota la zona és fàcilment accessible des de Maó per la carretera Maó-es Grau i pels desviaments de la carretera Maó Fornells que van a Favàritx i a Addaia.

Per visitar s'Albufera des Grau, el millor és entrar als terrenys de l'antiga urbanització i seguir la carretera asfaltada fins al final, ja que mor a la part sud de la llacuna. Un cop allà, cal deixar el cotxe i visitar la zona a peu, aprofitant els antics camins de la urbanització que segueixen la vorera. Està prevista la senyalització d'un itinerari, així com la instal·lació de cartells explicatius i d'observatoris ornitològics. El recorregut s'ha de fer en silenci per no fer nosa als ocells. Per veure la part anterior de la llacuna, cal anar fins al poblet des Grau. Just abans d'arribar-hi, hi ha un desviament a I'esquerra que ens porta a la zona de sa Gola. S'ha de deixar el cotxe a la barrera que hi ha al costat de la carretera i seguir el camí. Es tracta d'un segment del Camí de Cavalls que travessa sa Gola i el bosc, i ens duu a la zona de la platja des Grau coneguda com es Vol Llarg.

La millor manera de conèixer el litoral es seguir el tram de Camí de Cavalls des de Favàritx fins as Grau. Es tracta d'un recorregut d'unes quatre hores, i en general, el camí és fàcil de trobar. Un cop s'arriba al poblet des Grau és possible anar fins a la punta de sa Galera pel camí de cala Vellana. La visita a les salines d'Addaia es troba restringida. Cal que els interessats s'adrecin al GOB, encarregat de la gestió de I'espai.

El Parc Natural es traba dividit en quatre tipus d'àrees. La llacuna de s'Albufera, illa d'en Colom i el cap de Favàritx són Àrees de Preservació. Estan destinadas exclusivament a la conservació dels elements més singulars del Parc i, per tant, hi ha certes limitacions d'accés. Així, només es pot desembarcar a dues platges de I'illa (platja dels Tamarells o de s'illa i s'Arenal d'en Moro), no es pot navegar per la llacuna i no es pot circular amb vehicles pel camí que porta des de Favàritx fins a cala Presili, s'Arenal de Morella o es cap d'en Tortuga. La major part del sector interior del Parc, les voreres de s'Albufera i de la zona sud són Àrees d'ús Públic Limitat. Es poden visitar sense sortir dels camins i sense causar molèsties a les explotacions agroramaderes que s'hi troben. Tenen prioritat les activitats agrícoles sobre les turístiques. El sector litoral, situat al sud del cap d'en Montsenyor Vives, la zona de Llimpa Santa Madrona i les dues platges de l'illa ja esmentades estan qualificades com a Àrees d'ús Públic Moderat. És el sector més apropiat per a realitzar recorreguts pel Parc, facilitats per I'existència d'un camí litoral (Camí de Cavalls) en relatiu bon estat. Finalment, la platja des Grau, una part de llimpa i el lloc des Milà Nou són Àrees d'ús Públic lntensiu, on es concentren la major part dels visitants que simplement van a passar una estona a la platja o al camp.