ANEI 1: COSTA NORD DE CIUTADELLA


1. Descripció general

Aquesta zona costanera no pertany geogràficament a la regió de Migjorn, doncs es troba al nord de l'illa, però des del punt de vista geològic és molt semblant. L'àrea protegida es troba al nord-oest de Ciutadella, limitada per la urbanització de Calespiques a I'oest i la de cala Morell a I'est. En total té una superfície de 674 hectàrees, repartides en una franja de 500 metres d'amplària mitjana que voreja el litoral. La zona va ser protegida principalment perquè els seus espadats són una important zona de nidificació d'aus marines i rapinyaires, tot i que també hi ha una interessant vegetació litoral.

2. Geologia i paisatge

Com a la regió de Migjorn, el nord de Ciutadella està format per roques calcàries d'origen miocènic, encara que també hi ha petits afloraments d'altres materials. Es poden trobar dolomies del juràssic a la punta de s'Escullar i a la zona compresa entre el cap de Bajolí i punta Perinyà. Al Racó des Degotadors, la punta de s'Escullar i la punta de Son Escudero apareixen afloraments del triàsic.

Tota la regió és extraordinàriament plana, només tallada per alguns petits barrancs. Els sòls es troben molt erosionats, com a conseqüència de I'exposició al vent i de les pràctiques agrícoles. A diferència del sud-est de l'illa, de condicions ambientals molt semblants, al nord de Ciutadella no era costum deixar franges de protecció formades per ullastres. El resultat va ser la pèrdua de sòl i l'aparició d'un paisatge aspre, molt rocós i amb poca vegetació. El litoral està format per un continu de grans penyals que cauen a pic, sense que hi hagi cap cala o platja.

3.Vegetació i fauna

La forta exposició a la tramuntana i la naturalesa calcària del substrat creen unes condicions de forta aridesa, la qual cosa es reflecteix en la vegetació. La presència de ramats d'ovelles no afavoreix tampoc el desenvolupament de les plantes. En conjunt predomina una marina esclarissada molt peculiar, formada per tapereres (Capparis spinosa), salsones revelludes (Arthrocnemum fruticosum), soses (Suaeda vera) i aritjes (Smilax aspera balearica). Com a plantes acompanyants apareixen les coques de paret (Limonium spp.), la margalida de la mar (Senecio rodriguezii) i el donzell marí (Artemisia gallica). Cal dir que aquesta és l'única localitat coneguda de I'endemisme Aristolochia bianorii. A I'extrem oriental hi ha un dels sivinars (Juniperetum lyciae) més importants de Menorca, amb gran quantitat de margallons (Chamaerops humilis), unes petites palmeres de distribució mediterrània i relativament rares a la resta de Menorca. A les parts interiors domina una vegetació fortament nitròfila, entre la qual destaquen la malla petita (Parietaria lusitanica) i el violer bord (Matthiola incana).

El principal valor natural de la zona el constitueixen les aus marines i els rapinyaires. Els penyals costaners són el lloc perfecte per a la nidificació del falcó (Falco peregrinus), el xòric (Falco tínnunculus), la miloca (Neophron percnopterus), el colom salvatge (Columba livia), la mérlera blava (Monticola solitarius), el corb (Corvus corax), la vinjola (Apus pallidus) i la gavina vulgar (Larus cachinnans). Juntament amb aquestes espècies, distribuïdes una mica per tot el litoral rocós de Menorca, hi crien el cagaire (Phalacrocorax aristotelis), la baldritxa gran (Calonectris diomedea) i la baldritxa petita (Puffínus yelkouan mauretanicus).

El cagaire es pot observar tot l'any al litoral menorquí, nedant o bé eixugant-se les plomes damunt una roca. Hi ha unes 250 parelles, però el seu nombre fluctua anualment. Per criar s'agrupen en petites colònies que ocupen zones rocoses. Les baldritxes, en canvi, viuen a mar oberta, enfora del litoral i només s'atraquen a terra per criar. A Menorca hi ha sis colònies de baldritxa grossa, totes elles en penyals marins. Es creu que hi ha entre 1.500 i 5.000 parelles, el que representa la major població balear d'aquesta espècie. La colònia de la costa nord de Ciutadella és la més important, doncs conté unes 1.000 parelles. Les baldritxes grosses fan el niu en petites esquerdes a la roca o davall d'una pedra. Posen només un ou i tant la incubació (cinquanta dies), com la cria (tres mesos) són molt llargues, el que les fa molt vulnerables a l'acció dels depredadors. Les baldritxes petites que crien als penyals de Menorca pertanyen a una subespècie exclusiva de les Balears. Hi ha unes 3.000 parelles a l'arxipèlag, de les quals 300 crien a Menorca. Les colònies més properes de l'altra subespècie (Puffinus yelkouan yelkouan) es troben a Còrsega i Sardenya. Com la baldritxa grossa, construeix el niu en esquerdes, llorigueres o davall roques. La incubació i la cria dels polls també és llarga. Un cop acabada la cria, la major part de la població emigra a l'Atlàntic, per tornar a la primavera següent.

4. Problemes de conservació

Aquesta zona no té problemes de conservació importants, perquè al no haver-hi platges ni carreteres hi ha molt poca pressió humana. A més, l'abocador de Son Salomó, que era un focus important de contaminació, ja s'ha tancat i restituït.

5. Visita

La millor manera d'accedir-hi és mitjançant la carretera que va de Ciutadella al far de punta Nati. El far es troba al mig de l'ANEI i des d'allà es pot recórrer el litoral sense problemes. Per arribar al límit nord de l'ANEI cal agafar la carretera que va de Ciutadella a cala Morell. Cal portar calçat resistent, doncs hi ha moltes pedres. Els prismàtics són imprescindibles, ja que sense ells I'observació dels ocells és molt difícil.